Hi ha qui diu que el món no avança, sinó que recula, però des de l'òptica còmoda del món occidental, aquesta afirmació no se sosté. Podríem millorar la sentència dient que la civilització va guanyant terreny a la barbàrie en determinades àrees geogràfiques del planeta i segurament hi estaríem més d'acord. Equiparar civilització i justícia ja és molt més dubtós. La injustícia –i no estic pensant precisament en l'àmbit judicial–. És just que grans banquers, que gairebé engeguen a rodar el sistema i de passada el benestar i l'economia de milions de famílies, tinguin limitats ara els seus guanys anuals a 600.000 euros? Jo no els guanyaré en el temps que em queda per jubilar-me... si no em quedo sense feina abans d'aquell dia. I sempre n'hi ha un de pitjor, concretament 775.000 al meu país. Un de cada cinc. Entre un extrem i l'altre segur que hi ha un punt mitjà de justícia, però hem portat les coses tan lluny amb l'imperi del liberalisme i la desregulació que no tenim solució fàcil, perquè el comunisme ja va fracassar i no veig que ningú estigui per reinventar-lo, posar fi a tota propietat privada i repartir-la. Quan milers de treballadors de Spanair es queden sense feina d'un dia per l'altre em costa parlar d'injustícia en l'esport. Però, posant-ho tot en la seva mesura, ho faré. Jaume Alguersuari acaba d'anunciar que no estarà en la F-1 l'any 2012. Alguersuari, com tot esportista professional d'alt nivell, és un privilegiat. Ell és el primer que ho admet. Guanya molts més diners que la majoria dels mortals fent el que li agrada. No tothom té el seu nivell d'ingressos ni, encara menys, tothom treballa en el que més li agrada. Treballa en el que pot. O no treballa. Però fent-lo fora de Toro Rosso a mitjan desembre no van ser justos amb ell, perquè l'han condemnat a un any fora de la F-1. Realment, Alguersuari ha tingut poquíssim marge de maniobra perquè els seients que hi havia lliures no només eren en equips de la part baixa –si vols córrer, t'aguantes, podríem al·legar–, sinó que eren de pagament. Encara en un nivell formatiu, un altre català, Albert Costa, està sense cotxe ni diners. Més que per injustícia, per la mala fe d'un desaprensiu disfressat de representant. Tots dos ja formen part dels 775.000. Per sort, no els faltarà casa ni plat a taula.