En el recent llibre del periodista Diego Torres, Prepárense para perder, es concreten intuïcions que tots teníem: guiat per Mourinho, amb el suport de Florentino Pérez, el Real Madrid va esdevenir un equip trampós i mal perdedor. D'aquelles pràctiques, d'aquella cultura, encara en queda pòsit. Tant és qui hi hagi a la banqueta o al camp, el Madrid ha quedat atrapat en la queixa, el plor i el mal perdre.

A alguns culers els encanta que el partit tingui moltes jugades polèmiques que hagin perjudicat el Madrid i que el Barça l'hagi guanyat, per gaudir de com el madridisme es dessagna en el plor i la ràbia per un penal no assenyalat o una possible expulsió d'un rival no executada.

La cosa, com tots sabem, és que ni el Madrid ni la seva premsa accepten la superioritat del Barça des de fa anys, i s'emparen en les queixes, que abans eren exclusives del barcelonisme, per a vergonya de molts d'ells, que entenien que si bé el Madrid de vegades rebia ajuts, el club català sovint no donava la talla contra el màxim rival, ni en els tornejos en què participava.

Fent les coses bé des de fa anys, el Barça ha sabut desempallegar-se del perfil perdedor i ploraner, per proposar un negoci productiu de títols i generador d'adhesions dins i fora del club, gràcies al seu bon joc. En aquesta superioritat, la mirada i l'actuació corrosiva i cancerígena del tècnic portuguès va fer que tot allò que havia aixecat el Barça en un treball de constància i encerts es posés en dubte permanentment des del Real Madrid, on la cultura del mal perdre va dur l'entitat de Florentino Pérez a fer el ridícul cada dia, tant des de la cúpula, com des de la banqueta, els jugadors i periodistes afins a la causa.

Apartat Mourinho, el virus del mal perdre segueix en l'ADN madridista, cosa que fa que els clàssics siguin partits que a un servidor el comencen a carregar, i pel que ensumo en l'entorn proper, el desencís és força compartit per la mandra que generen.

Un partit com el clàssic, que segueix sent un fet esportiu i cultural de primer ordre mundial, ha caigut en el parany a què l'ha empès el madridisme, i molts dels periodistes que lluny de la mirada esportiva han fitxat el seu negoci en el merder diari, cosa que fa que una jugada polèmica, com n'hi ha dotzenes en cada partit, pugui ser, ja abans que finalitzi l'enfrontament, l'excusa perfecta per justificar-ho tot.

Tots sabem, sobradament, com s'arregla tot això. Vaja, de fet, ja ho hem vist més d'un cop aquests darrers anys: que el Barça perdi el seu partit, que els jugadors acceptin la derrota (fins i tot en una final, com la copa del Rei a València), donin la mà als seus rivals i es retirin al vestidor, sense oferir una imatge de mal perdedors. Llavors, així, està garantit que no hi haurà merder en l'extraradi del clàssic. Si la victòria és blaugrana, ja sabem quin és el pa que s'hi dóna.

Per desgràcia, el Barça hi pot fer poca cosa. Llàstima que no pugui jugar la Premier, en què hi ha tants o pitjors àrbitres, les decisions erràtiques dels quals moren abans que les llums de l'estadi on s'ha comès el delicte s'apaguin fins al partit següent.