Quatre campions del món catalans en el mundial de motociclisme de velocitat, al marge d'altres especialitats de les dues rodes, en què fa anys que els títols només tenen amos del país. No és estrany. El planter és brutal i els que ara són a dalt, si no mantenen el nivell, o l'apugen, aviat algú des de baix els robarà la moto per fer una temporada millor que ells. És llei de vida en aquesta selva, ni més cruenta ni salvatge que altres del circ professional.

Tots els títols han estat força festejats, i destaquen per sobre de tot els de Marc Márquez i Maverick Viñales, pilots que han demostrat que les seves victòries són molt més que disposar d'una moto ràpida. Hi havia alguna cosa més, fonamental: un coratge i una gosadia que només poden conduir a dos destins, o bé el títol o l'accident fatídic. Feia anys que en la categoria reina frisàvem per tornar a tenir un català campió, malgrat que el mallorquí Jorge Lorenzo sempre ha estat considerat un de casa.

Dani Pedrosa fa temps que ha tingut al seu abast el millor que ha proporcionat Honda, però a l'asfalt, al de Castellar del Vallès no se li recorden curses vibrants en què defensés el seu lideratge ni mossegués per evitar que un altre li pispés. La seva lògica era escapar-se, si podia, per guanyar sense combat o bé entrar rere el primer i posar cara de pomes agres al pàdoc, sovint queixant-se d'algun factor extern. Pedrosa mai no podrà dir que no va disposar de tot el que se li ha brindat a Márquez per ser campió del món.

Per aquest motiu, amb tots dos a la pista i amb les mateixes eines, la diferència l'havia d'aportar el pilot. I Márquez ha demostrat que és molt més que una moto ràpida.

Márquez és ara mateix el pilot que fa anys va ser Valentino Rossi, potser una mica més esbojarrat el català, vaja, més inconscient en les seves maniobres. On Rossi era molt superior amb la seva moto, Márquez ho és també, però perquè el motiva el que a d'altres els ha faltat sempre. D'aquesta manera, tenint una gran moto, tindrem Márquez per a estona, per a satisfacció de l'aficionat mitjà, que s'entusiasma amb els pilots que allà on veuen un forat hi van perquè saben que en aquell revolt potser s'hi juguen el mundial, encara que sigui la primera cursa.

El cas del Maverick Viñales també té substància. Un dia va decidir marxar d'un equip, els va plantar perquè no li posaven una moto amb la qual ell pogués batallar amb els millors i ser campió. Alguns el van crucificar. No n'hi havia per a menys, malgrat que molts també vam confiar que giraria cua, demanaria perdó i tornaria a fer coses que agraden en aquest espectacle: ser un pilot com Márquez, atrevit i valent.

La història de Viñales mereixia un episodi com el que va viure diumenge a Xest, un desgreuge cap a ell mateix, per les mirades crítiques que va generar el dia que va decidir trencar un contracte perquè la moto que tenia el limitava en la graella.

Ell, com al seu dia Víctor Valdés quan va plantar una convocatòria de l'equip filial del Barça quan es creia ja del primer equip, tenia clar que podia assolir un títol si disposava d'una oportunitat, perquè amb una moto potent, ell hi posaria la resta.