Comencen a resultar divertides les reaccions que hi ha després de les aturades per les seleccions. La mala maror que es produeix és proporcional a les lesions, els quilòmetres i els minuts jugats. Sempre és el mateix. És la cançó de l'enfadós.

Es confirma com n'és, de ridícul, aquest món del futbol i les estructures que el governen, la darrera acció de les quals ha estat donar més temps per emetre les votacions per a la Pilota d'Or. On es pot anar amb aquesta gent? Enlloc.

El futbol pateix, des de sempre, la falta de grans empresaris en aquest sector, l'absència de gent d'empresa que sàpiga com fer del negoci un benefici encara millor del que ara és. S'ha mal cregut que els futbolistes han de ser els que ocupin els càrrecs de responsabilitats perquè es deu fer un paral·lelisme estrany, ja que si són molt bons al camp, també ho han de ser a les oficines o com a presidents. Gran error. En la gestió del futbol, primer de tot, cal gent d'empresa, gent que sigui capaç de tenir al cap tot el negoci que és el futbol, al marge de les passions que en ell s'hi mouen.

El futbol actual té un tresor com és la lliga de campions, que molts deuen creure que és producte d'una gran idea elaborada als despatxos de la UEFA, quan en realitat es tracta d'una sortida negociada a un motí de part de clubs que amenaçaven, ja fa anys, de crear la seva pròpia competició d'àmbit europeu si no rebien els diners que sabien que estaven generant. La UEFA va cedir, perquè sabia que estava prenent el pèl als equips. En realitat, aquesta ha estat l'única victòria que es coneix dels equips davant la UEFA i la FIFA.

És una llàstima que en el món del futbol mai ningú amb seny i poder s'hagi preguntat: “Què fan en l'NBA?”. Sí, què fan els millors, com s'ho munten allà. Dic l'NBA, perquè el millor bàsquet del món encara segueix sent una icona per a les institucions esportives, però no caldria anar gaire lluny, perquè la pregunta la podríem fer a prop, quasi amb el mateix resultat: “Què fan en l'ACB o en l'Eurolliga?” Es tracta de conèixer què fan els que més en saben, de show business, i muntar la competició sense l'intrusisme de les seleccions nacionals.

Crec que un dia algun poderós del futbol es farà aquesta pregunta amb vocació de respondre-la i prendre bona nota del que s'ha de fer. En l'NBA no hi ha competicions internacionals, perquè la mateixa lliga ja ho engloba tot, fins al punt que un equip, pel capbaix, pot arribar a jugar més partits que un club de futbol al seu país, amb copa i Champions incloses.

La diferència és que, en l'NBA la selecció dels Estats Units no toca el que no sona durant l'any de competició, ni les seleccions de jugadors estrangers. En l'ACB i l'Eurolliga passa el mateix.

Si els millors ho han aconseguit, per què no el futbol. Per mandra? Per por? Lligues de setze equips, campionats compilats en vuit mesos i els quatre restants per a les seccions i vacances. I ens estalviaríem la fatiga que resulta la queixa ja sense força d'equips, aficionats i periodistes després d'una aturada de seleccions.