Si la predicció que va verbalitzar dissabte l'entrenador del Barça és fiable, al barcelonista li queda un camí sense sobresalts, ja que no hi ha derrota a la vista en els propers dinou partits. “Signaria ara mateix perdre només un partit dels propers vint”, va desafiar el Tata els presents. Bé, doncs ja tenim aquí la derrota (a San Mamés) i ara només queda un trajecte sense estirabots, tot desitjant que no hi hagi gaires empats.

Crida l'atenció com sovint un entrenador del Barça, potser arraconat per la pressió, fa servir una vàlvula d'escapament alliberadora per reclamar una mica d'aire, tot dient que aquí no sempre es pot guanyar i que perdre hauria de formar part de la normalitat esportiva. Bé, quan signen aquests contractes fora de mercat, potser haurien de comptar que la càrrega que hauran de suportar en matèria de pressió ja és això, que el seu aficionat no en vulgui sentir a parlar no només de derrotes, sinó de no lluitar per tots els títols en joc.

Un cop, Van Gaal, en la seva segona etapa i veient el que tenia al vestidor, va arribar a dir que ell no se sentia obligat a guanyar títols. En un esglaó inferior, Rexach va sentenciar que ell no tenia l'obligació de guanyar, i també en una conferència de premsa l'actual entrenador del Barça va deixar caure que signava una derrota en vint partits.

Sense que ningú vegi fantasmes on no n'hi ha, sembla que de vegades l'entrenador del Barça, de qualsevol època, posa l'equip a una altura molt més baixa de la que els aficionats creuen que es troba la institució.

On és aquella màxima que el grup és tan competitiu que no li agrada perdre ni en els entrenaments? Tot serà un excés de zel en l'anàlisi de les paraules dels entrenadors, però no crec que hagin estat expressades accidentalment. L'entrenador del Barça sap, i tots nosaltres també, que en una roda de premsa no es marca el resultat d'un partit per molt que es dibuixi un estat d'ànim efervescent, però és simptomàtic quan és al revés, quan entreveu que la derrota és possible, perquè el que està enviant és un missatge d'alerta perquè ell està veient coses al vestidor que es poden interpretar com un dimissió en l'ànim de competir.

Quan Guardiola apareixia en una sala de premsa i deia que era impossible que el partit jugat l'haguessin perdut, explicava que coneixia de cap a peus el rival, els seus moviments, la seva estratègia i, també, que tenia al vestidor jugadors que serien capaços d'interpretar a la perfecció el que ell volia. La victòria, òbviament, no se li resistia.

Champions i lligues al sarró, trofeus menors i fitxes multimilionàries garantides, a més d'algun jugador en clara decadència, potser han fet que si bé el Tata té bones idees, aquestes siguin cada cop més difícils de plasmar perquè el fet més important, que és que els futbolistes les executin, comença a ser un impossible per la mandra de molts d'ells, als quals, començant per Piqué i seguint per Cesc, potser els aniria bé una mica de banqueta.