Recorden quin va ser el concepte més repetit per l'equip electoral de Sandro Rosell el 2010? Sí, l'austeritat, la idea de la contenció econòmica, de treure el Barça d'una situació que l'empenyia poc menys que a la fallida. No devia estar tan malament si ara som on som. Però ja se sap, en campanya electoral, excepte la veritat, qualsevol cosa val per seduir l'electorat.

En aquesta cantarella d'austeritat, Rosell i els seus van elaborar una idea malèvola sobre el Barça. A punt de prendre el relleu en l'instant esportiu, i potser també econòmic i social (per l'eufòria que es vivia a l'entorn amb l'equip de Josep Guardiola), més brillant de la història del club, Rosell recuperava el vell discurs del nuñisme dels anys vuitanta i noranta d'atemorir el soci parlant de la pela. El Barça havia de gastar menys, rebaixar les aspiracions de somiatruites (projecte Foster), controlar la despesa i abaixar el deute. Insisteixo, si Rosell i els seus s'haguessin trobat de veritat el Barça que van descriure, potser ara no seríem on som.

I com que l'austeritat era l'eina per alertar l'esperit del culer, com va fer Núñez el 1978 quan va descriure un Barça ruïnós per atemorir els socis, Rosell i els seus van desballestar i fer saltar pels aires el mal explicat projecte de Norman Foster per millorar el Camp Nou, amb el qual la junta de Joan Laporta pretenia gastar-se 250 milions d'euros venent les joies de la iaia (Miniestadi).

Recordem el que va dir fa uns dies el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, en un acte per promoure l'Espai Barça, que preveu una remodelació del Camp Nou (420 milions d'euros) i altres obres menors (180 milions): “Nosaltres tenim un repte i una responsabilitat envers els que ens van votar el 2010, per tirar endavant tot el que vam dir... Sandro Rosell ens va deixar, però és en part l'ideòleg d'aquesta proposta (la de remodelar el Camp Nou). Sandro Rosell tenia molt clara aquesta visió i així ens ho va fer veure a tots tot just en la campanya.” Com? En la campanya?

Però no era la candidatura de l'austeritat? Però no van dir Rosell i Faus que el Camp Nou no necessitava obres faraòniques com les d'en Foster per la por que es dupliqués el pressupost i que amb una petita inversió al voltant d'uns 40 o 60 milions d'euros el recinte es podria millorar? Si hi ha socis i aficionats que els titllen de mentiders, no podem negar que no els faltin raons. Què és el que ha canviat des que es va descartar la idea de Foster, que suposava una mínima inversió de 40 o 60 milions, per ara haver acabat amb un projecte de 600 milions d'euros? Qatar. Sí, Qatar és la resposta de tot aquest silenci sostingut des que van entrar i que ha dut la directiva a explicar el mínim i a executar el màxim.

El soci està convocat dissabte a un referèndum al qual anirà a votar sense saber ben bé què vota. Que el votant no descarti que li estiguin demanant de sota mà un xec en blanc, sobretot de part d'una junta directiva que s'ha atrevit a dir que potser el cost d'aquesta obra fins i tot podria ser menor que el pressupostat, ja que no sempre s'ha de disparar la inversió en aquest tipus de construccions.

L'única por que ha tingut la directiva no és que algú els esguerrés la idea en la qual han treballat fins i tot abans de les eleccions del 2010, sinó que els resultats fessin enfadar el soci i que aquest no només els girés l'esquena, sinó que fins i tot s'atrevís a demanar si estan legitimats per acabar el mandat.

Com que no s'espera cap sotrac esportiu en breu, el referèndum permetrà aquest xec en blanc i, si s'animen, els actuals gestors fins i tot podrien recuperar aquella vella eina tan nuñista de si cau algun títol aprofitar el vent favorable i convocar eleccions aquest estiu, per així complir amb la legitimitat que li exigeix una part petitona de la massa social.