Escoltava l'altre dia a can Basté, en el batibull de la tertúlia esportiva postdaltabaix en la copa del Rei, si calia o no avançar eleccions aquest estiu i si l'actual directiva, presidida per Josep Maria Bartomeu, tindria autoritat i capacitat per dur a terme els canvis que sembla que calen al Barça.

Hi havia els que entenien que el Barça ha de convocar eleccions per la manca d'aptitud de l'actual junta i el descrèdit continu des de fa mesos i els que no veien que les urnes poguessin ajudar el club en el moment en què es troba. També es va escoltar l'argument que sostenia que fora, a l'entorn, no hi havia cap líder –més enllà de la figura sempre present d'Agustí Benedito– en qui el barcelonisme pogués confiar per impulsar un nou projecte. És a dir, segons aquest criteri, que ja he sentit força cops, la falta d'una patum al Barça desacredita tothom que vulgui eleccions. Sorprenent. Ho he sentit més d'un cop, al marge d'aquesta tertúlia.

Aquesta és una idea de l'antic règim, és a dir, de la manera com es governava el Barça fa molts anys: aniquilar la crítica, titllar d'antibarcelonistes les veus dissidents, avançar eleccions segons la conveniència del poder i arrelar la idea que fora del club no hi ha ningú que pugui millorar el que hi ha a dins.

Les eleccions a can Barça han de ser quan toquin, i en aquesta idea hi entra que la gent s'afarti de l'actual govern, per incompetent, per mentider, per incapaç i per moltes coses més i que decideixi que ja n'hi ha prou. Que hi hagi o no fora del club un cap visible que agradi als opinadors de capçalera és, òbviament, irrellevant.

Per tant, si la família barcelonista entén que l'actual govern ha de continuar dos anys més encara que el president, que ha d'impulsar el projecte de remodelació a fons, no hagi estat triat a les urnes, cal respectar-ho, de la mateixa manera que si hi ha un corrent nombrós de barcelonistes que considera que l'esperit democràtic dels estatuts convida a dur el club a unes eleccions, ja que l'impulsor de l'actual directiva (Sandro Rosell) ha marxat per la porta del darrere, també cal tenir present aquest parer, i sempre al marge de si hi ha o no algú a fora que enlluerni tothom.

No, el d'ara no és l'escenari del 2008, quan després de tres anys a l'ombra atiant una oposició incessant, una moció de censura va posar contra les cordes el president Joan Laporta, mentre fora un nombrós col·lectiu de socis, amb el suport d'un grup de comunicació, es va arrenglerar sense fissures al costat d'un Sandro Rosell que va aparèixer pocs dies abans de la votació per recordar que si el vot de càstig prosperava, ell es presentaria a les previsibles eleccions. Dos anys després, va guanyar amb una campanya de suport favorable, constant i soterrada en els mitjans, feta durant mesos i mesos i sense necessitat d'explicar gairbé res en el període electoral. I així li ha anat, al Barça, que quasi quatre anys després ha vist desaparèixer el president patum que va votar de manera majoritària, està ancorat en problemes esportius des de fa temporades per la inacció dels seus directius i executius i s'estimba als jutjats per errors propis, al marge de tenir un mandatari interí que es resisteix a marxar perquè argumenta que el soci va votar una directiva i no un president.

Bartomeu que faci el que cregui que més convé al club, però que no s'estranyi que hi hagi socis que el vegin com un ocupa, ja que tradicionalment els amos del Barça han tingut un president que han votat, hagi estat o no una patum prèvia a les eleccions.