El càncer va colpejar Abidal i ha tombat Tito Vilanova. No cal descobrir l'agressió personal i col·lectiva que suposen aquestes dues vivències de dues persones tan estimades. Em permetran, però, que vagi una mica més enllà manllevant el nom d'aquesta malaltia tan letal per confirmar que de càncers, al Barça, fa temps que en patim uns quants, com el que ataca Guardiola. No s'espantin, per sort el gran exentrenador blaugrana es troba bé. Relaciono càncer i Guardiola per parlar clarament de la persecució descarada i sense treva que està patint un dels personatges més importants de la història del club.

Ha mort Tito i en el marc del seu dol, i el dels seus estimats, Guardiola ha rebut. És fastigós. No hi ha armistici contra Pep. S'ha convertit en la diana preferida d'uns que tenen noms i cognoms i que des de les pàgines de la premsa catalana no s'afarten d'atiar el foc contra ell. Això també és un càncer, que per desgràcia fa molts anys que patim, especialment qui en rep les conseqüències: Josep Guardiola.

No sóc ni amic de Pep, ni l'he anat a visitar a Nova York ni a Munic, ni tinc el seu mòbil ni m'hi envio missatges, ni prenc copes amb ell, ni tinc la proximitat que hi tenen molts amics i col·legues de professió... Simplement observo i crec que no m'equivoco si dic que des de fa ja massa temps la situació és insuportable: ja n'hi ha prou!

Va començar el 1997, en les eleccions entre Josep Lluís Núñez i l'Àngel Fernández. Guardiola era el jugador del planter amb més projecció, campió de la copa d'Europa del 1992 i amb quatre lligues. Cobrava misèria i companyia, i amb la negativa de rebre una recompensa econòmica, just en una època en què hi havia diners a dojo per als de fora i gens per als de casa, Guardiola i el seu representant es van buscar la vida a Itàlia. Després de la pèrdua de Ronaldo (va marxar a l'Inter), i veient que Guardiola seguiria el mateix camí, Núñez va tenir pressa per revertir les coses i va voler recuperar Guardiola amb els diners que sempre li havia negat. El peatge va ser que Guardiola sortís en campanya electoral davant l'opinió pública agraint a Núñez el seu gest. A Núñez i a alguns directius, com temps després algun va reconèixer, els va agradar poc o gens que el club es veiés obligat a rectificar amb l'adéu cantat de Pep i que se li pagués el que es mereixia per trajectòria. Des de llavors, ha estat un escàndol la persecució a què està sotmès Guardiola, que ha hagut de suportar un maltractament amb les petites treves que permeten els títols i que obliguen a agenollar-se fins i tot als més vehements en aquesta guerra interminable que es diu nuñisme, ara reconvertit en rosellisme, contra el que representa el cruyffisme, amb tots els seus representants: Laporta, Guardiola i una llarga llista.

Guardiola ha estat un personatge cabdal al Barça i per fets, discurs i llegat mereix que en la mort de qui ell ha considerat amic seu, com és Tito Vilanova, es deixi d'embrutar sense embuts o sibil·linament la seva imatge, convertida en sospitosa per aquests incansables impresentables que no el deixen ni respirar, encara que sigui a Nova York o a Alemanya.