Que la parròquia blaugrana estigui més a prop que mai del seu equip o s'hi mostri indiferent en l'instant que es decideix la lliga en el darrer partit contra el rival que te la pot pispar per quedar-se-la ell, és irrellevant atesa una veritat quasi absoluta com la següent: això és el que hi ha i poc o gens es pot canviar. Aquests són els jugadors que queden amb les seves cames pesades.

La trajectòria de l'últim tram del Barcelona no desmereixeria el recorregut d'un equip que descansa en terra de ningú, on un xiulet o un ànim costen el mateix. Ningú no diria que encara s'està jugant un títol i que encara, sorprenentment, depèn d'ell mateix per assolir-lo.

El mundial està a tocar i allà observarem amb deteniment com evolucionen els jugadors, ja que si els veiem arrossegar-se com ara, sense esma ni objectiu, entendrem que després de tants anys de competició sense parar un arriba fos a tot. En cas contrari, que ningú se sorprengui si hi ha barcelonistes que s'enfaden de debò i no només assenyalen jugadors que potser ja no hi són o un tècnic que, a banda de no haver tret un bon rendiment d'una plantilla més que acceptable, en els partits importants no ha sabut motivar els seus jugadors més enllà d'embafadores paraules en públic, sinó que també assenyalen una directiva que com d'altres en casos similars ha estat incapaç d'actuar amb contundència per esperonar professionals adormits.

En un atac d'histèria a un li vindrien ganes de dir que els jugadors no en saben, que van justos d'idees o que no saben què fer amb la pilota als peus quan ataquen, fet que derivaria responsabilitats cap a l'entrenador, però convindrem que potser la principal raó és que estan fosos. Que Messi camini pot arribar a desesperar el més pacient, i el més adient seria deixar-lo a la banqueta, però havent ofert tants instants de glòria, qualsevol s'atreveix a prescindir d'un jugador que tot i que deambuli pel camp sense cap esma també és capaç de fer el gol guanyador.

Que els jugadors, els tècnics i la directiva no s'espantin si dissabte el camp no està ple a vessar, com s'esperaria i es desitjaria per un fet tan rellevant com poder guanyar la cinquena lliga en sis anys. És comprensible que molta gent no només no reconegui l'equip guanyador i que s'esforçava fins al darrer alè fins fa no gaire, sinó que no li vingui de gust passar una mala tarda veient un partit de futbol que és previsible, ja que no serà gaire diferent dels darrers, en què l'apatia ha estat la marca de la casa.

El més desesperant de tot és que el Barça haurà de marcar. Sí, serà com una final, però sense la possibilitat que un empat els dugui a la pròrroga i a la loteria dels penals. Si no marquen, com ja ha passat quatre cops en els darrers dos mesos, adéu, perquè una derrota o un empat els condemna a viure una altra vergonya, aquesta ja força insuportable, com és que el teu rival et guanyi una lliga a casa.

I si amb un solitari gol l'acaba guanyant el Barça, encara que sigui caminant, l'haurà merescuda, tot i que ho direm amb la boca petita.