En poc temps, dues de les biografies més cèlebres de la història contemporània catalana han quedat esguerrades: Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. Hi va haver un temps en què tots dos es van sentir poc menys que els escollits, o per ser més concrets, es van proclamar els escollits. Ells eren el símbol, exercien de timoner de l'assilvestrat poble català i de l'abatuda parròquia blaugrana, i ens van fer entendre que calien líders de l'altura de Pujol i Núñez. Cadascú en el seu àmbit, quan entraven en conflicte, Catalunya acabava sacsejada: un (Núñez) li passava la mà per la cara exhibint una economia impecable a can Barça (encara que sense títols) per fer veure al polític que sabia com redreçar una economia, i l'altre (Pujol) enviava tota la seva força contra qui considerava un nouvingut a la presidència del club per fer-lo trontollar en la poltrona.

Mai no es van arribar a entendre, perquè per Núñez Pujol era un instigador que volia colonitzar Catalunya i va fer l'impossible perquè el Barça fos el darrer preuat trofeu per conquerir, malgrat que després de les tensions en les eleccions amb Sixte Cambra, el Barça va obrir la porta a gent de Pujol, amb la qual cosa ni tan sols hi va haver eleccions en la cita següent. Per Pujol i els seus acèrrims, Núñez, per no sortir del Barça o per falta de col·laboració, era un obstacle per a les fites conqueridores que perseguia el polític i a les quals el constructor quasi mai es va doblegar, excepte en permetre un acte solemne abans d'un partit perquè l'expresident de la Generalitat fos aclamat pel públic en saber-se que havia quedat absolt en el cas Banca Catalana.

Després d'anys de guerres i lluites, de predicar moralitat, ètica i d'alliçonar tothom per tenir subjugada la parròquia –pobre de qui s'atrevís a anar contracorrent davant Pujol i Núñez–, ens trobem que dues de les biografies imprescindibles durant dos decennis de la història contemporània catalana han quedat tacades de la pitjor brutícia: Pujol acaba de confessar que ha estat un evasor fiscal, amb conseqüències encara per veure, i Núñez ha estat condemnat a presó per suborn, falsedat en documentació oficial i prevaricació.

D'aquests dos exemples s'ha de concloure que les idees han d'estar per sobre de les persones i que el personalisme que instiga perquè es confongui identitat amb Catalunya o Barça per protegir-se davant els suposats enemics ho acaba prostituint tot. Malauradament, encara és vigent assenyalar com a mals barcelonistes o mals catalans, com feien Núñez i Pujol, aquells que no combreguen amb determinats postulats en un país que presumeix de transparència i tolerància, però que a l'hora de la veritat manifesta força debilitats en matèria de democràcia.

Veure caure un poderós que ha decebut el seu poble o una institució esportiva capdavantera no és cap recompensa, sinó que hauria de servir d'exemple per no tornar a permetre perfils tan nocius, o com a mínim delimitar el seu temps en els càrrecs. Per sort, Catalunya i el Barça, al marge dels personalismes, segueixen fent via.