Que el ranci futbol del Barça no em pertorbi l'alegria que em produeix la mobilització d'un poble que, tot i fastiguejat dels seus polítics –força dels quals corruptes–, encara li queda esma per voler refundar-se. Us saludo i aplaudeixo per la dignitat exhibida. Per actes com els de diumenge, val la pena escriure pàgines de la història d'una nació. L'anhel de viure en un país nou, amb tot per fer i somiar i tot per descobrir, i trencar amb el malson de pertànyer a un fals gran projecte d'estat, on la corrupció està enquistada a l'ànima, igual que l'amenaça, el menysteniment i la por dels seus ciutadans, esdevé una il·lusió que val la pena mantenir-la ben viva.

En una dimensió més irrellevant, transita el Barça per terra de ningú, sense recollir cap mena de lloança ni admiració. És difícil no transportar-se al passat i sentir que una gran obra s'ha esmicolat i que si bé hi ha mil responsables, no en sabríem trobar el culpable. El que va ser ja no hi és i no cal que ens hi capfiquem gaire, perquè mai no tornarà a ser igual. Hi ha altres cartes i es juga una altra partida. Però sí que es pot assenyalar els responsables del club com a principals causants de la inquietud que pateix la família culer, força amoïnada perquè tem que no hi hagi ningú al club amb el nivell necessari per posar ordre i tornar a il·lusionar.

El trio Bartomeu, Zubizarreta, Luis Enrique, de moment, no inspira tranquil·litat als culers. I no és tant per com ho fan els rivals, com per la inquietant sensació de patir una regressió en el futbol del Barça, que fa anys era la referència.

Aquest ambient de preocupació genera, òbviament, un estat de tensió en l'entorn, que a falta de resultats i sospitant que en l'horitzó no s'atia res de bo, porta a col·lació aspectes que mentre la pilota entra no són material d'interès: parlem d'eleccions, de legitimitat de Bartomeu i d'altres coses per l'estil.

D'acord amb la situació judicial blaugrana, amb exdirectius que viuen amb el cor encongit pel recurs que ha anunciat el Barça contra la sentència favorable de l'acció de responsabilitat, Joan Laporta ha anat més enllà de la seva valoració i crítica i ja s'ha perfilat com un aspirant a la presidència en les properes eleccions. És clar, des del Barça, tot i tenir el president amagat a la cova, han tret a passejar Bartomeu aquests dies pels programes d'algunes patums del periodisme per no perdre visibilitat davant l'aparició estel·lar de Laporta en l'escena preelectoral, on s'ha sentit reclamat per la seva infanteria.

Avui, un tercer que es postula a les properes eleccions, Agustí Benedito, portarà a terme una acció gens habitual, la presentació d'una enquesta d'intenció de vot, per fer entendre que no és cosa de dos, sinó, com a mínim, de tres. I més ell, que el 2010 va oferir un posat davant el barcelonisme que després de quatre anys li ha reportat força volada, com així es veurà amb els números que presentarà aquest migdia. Un tast preelectoral per calibrar com respira el soci en clau d'eleccions, sempre en espera que pugui aparèixer una patum, com sol anunciar-se en aquests escenaris.