Fa unes setmanes, una enquesta deia que els socis del Barça volien eleccions i, de passada, s'entén que a aquesta gent no els agrada gens que el president Bartomeu es faci fort a la llotja sense haver estat votat. Vet aquí que algun enginyer a can Barça va creure que malgrat aquesta manifesta desafecció, Bartomeu havia d'aparèixer com un il·luminat des dels marcadors per enviar un missatge de reconeixement a Messi, com si no n'hi hagués hagut prou amb l'estima mostrada pel públic i els seus companys pel trio de gols i el rècord superat de Zarra. Quin vídeo, Déu meu!

La riota va ser ben manifesta, per l'estratègia comunicativa d'algú que no deu tenir ni idea de com funciona el Barça, i perquè sembla que les enquestes dels altres no han de ser considerades. Doncs bé, quasi el vuitanta per cent dels socis volen eleccions, atès que tenen un president ocupa, i per reafirmar-ho, el Camp Nou va ser un clam contra Bartomeu dissabte. Aquesta escridassada el perseguirà fins que en una junta, com abans millor, es marqui el full de ruta de les eleccions que es mereixen els socis.

I no hi va haver trampa, dissabte. El Barça no havia perdut com en el cas de Reyna el 2003 contra la Juve. La desaprovació i els suspens manifestats van ser contra un president que es va passar de llest just després de dos fets de màxima excitació que no són gens sospitosos: la golejada del Barça (5-1) i que el gran Messi engrandís encara més la seva fama superant l'etern Zarra com a màxim golejador de la lliga. No hi ha sospites. La gent diferencia bé els fets: una cosa és l'equip i els jugadors i una altra, els impostors. I el Camp Nou ja ho ha detectat.

El millor que podia passar a Bartomeu és que la vida seguís com ell i els seus havien traçat: amagats, negant la realitat i vivint en la seva bombolla. Bé, com deia aquell, el soci del Barça té el mal costum de voler triar el seu president.

Per tot plegat, Bartomeu ha passat a ser trending topic a can Barça, i això posa damunt la taula un altre escenari que potser ni ell ni els seus estrategues preveien: cada cop que tregui es mostri en un lloc públic, patapam, li caurà una xiulada que anirà acompanyada del recordatori que ha d'establir amb urgència un calendari electoral. Si vol viure en pau, aquesta sembla ser irremeiablement la sortida més digna que tindrà. Si vol ser president, que es presenti. Malgrat que es pensi que el soci el va avalar indirectament perquè vol un camp nou (el volen amb ell i amb qui sigui) i li va donar el vistiplau a una remodelació, la veritat és una altra: no el volen. No els volen d'aquesta manera. I sí, en un escenari electoral. És comprensible. Això no és Madrid, on ni l'alcaldessa ni el president autonòmic actuals han passat per les urnes per ocupar el càrrec que representen. Ni tampoc el Real Madrid, on els seus compromissaris consideren que qui ha de ser president ha de ser multimilionari per avalar en solitari el 15% del pressupost de despeses.

Això és el Barça, i s'estima els jugadors, al marge de campanyes ridícules perquè es quedin, i es menystenen la mediocritat i els impostors.

La gent del Barça va dir dissabte a Messi que el volien; i a la junta, que no. O no així.