Sembla que dir “juguen com ho feia el Madrid” s'ha convertit en un insult. Aquest cap de setmana ho he sentit dir i ho he llegit força cops. Sí, crec que, definitivament, evocar el Madrid per com jugava i la manera que tenia de guanyar i equiparar-ho a actuacions recents del Barça és un insult en tota regla. Convindrem, però, que aquesta manera de guanyar, si ha de resultar una càrrega, no ha estat mai segell del Barça, un equip històricament abatut quan les coses anaven malament i amb tendència a no tenir cap pla amb els resultats en contra i els minuts esgotant-se, més enllà d'aquell moviment de peces que consistia a fer pujar Alexanko, o qui emulés aquesta figura, a l'àrea i provar de rematar-ho tot.

Del Madrid poques coses estimulen a ser reproduïdes, excepte aquest caràcter que sempre ha tingut l'equip blanc d'anara totes fins al darrer segon, que es transmet de generació en generació i que tants èxits ha els ha donat al llarg de la seva història. Per tant, deixant de banda el bunyol de partit i els experiments de Luis Enrique a Mestalla, que el Barça aconseguís els tres punts en el darrer alè, en una jugada en què sembla que tothom va creure, permeteu-me aquest excés, ho vaig trobar un orgasme visceral.

L'estat d'ànim va ser totalment contrari a l'abatiment que em va deixar la segona part al Bernabéu, on l'equip català va ensenyar un tarannà que em va desencaixar, tractant-se d'un equip de Luis Enrique, que, en cas que no rutllin les coses, com a mínim se suposa que garanteix que els jugadors mossegaran i aniran a totes fins al final. Bé, al Bernabéu, el Barça no va mostrar ni el coratge ni la rauxa que sí que es van trobar a Mestalla, al marge, com ja s'ha escrit abans, que va ser un bunyol de partit.

Passem comptes, si cal, però jo li atorgaria una nota molt alta, a aquest Barça, al qual vam assenyalar amb el dit fa unes setmanes perquè ens va decebre moltíssim (Màlaga, Madrid, Celta i Almeria), i que un cop s'ha reagrupat després dels partits de seleccions, ha guanyat tots els partits que ha jugat, amb un joc més que plausible, deixant de banda el nyap d'actuació de Mestalla.

És comprensible que l'aficionat estigui inquiet, perquè quatre mesos després, el futbol, el futbol de cert nivell, arriba amb comptagotes, si arriba, mentre que el Madrid, sense que tampoc estigui fent res de l'altre món, sí que compta amb una mitjana que podria ser blaugrana i que al cap i a la fi està canviat força la manera com està afrontant els partits, amb la pilota com a protagonista, sense tenir-li por.

Queda el consol de mal pagador que, com a mínim, el Barça de Luis Enrique, malgrat que imiti la pitjor versió del Madrid i la que més ràbia sempre ha fet, la de guanyar en el darrer sospir, també té el seu punt d'orgull. Així, quan les coses no surtin com hom voldria, que sigui un dia en què els cracs trobin la inspiració o en què un cop de rauxa els condueixi a la victòria, malgrat haver de patir, per arribar-hi, un bunyol de partit com el de diumenge.