El futbol, la lliga, les institucions, l'Estat, tothom en definitiva, excepte Villar, s'ha posat seriós per aturar la xacra de la violència en el futbol. De Villar hi ha dubtes perquè ha estat desaparegut en un fet prou important que ha tornat a fer aparèixer el fantasma de l'animositat entre aficions. Cal, però, precisar que si el mort no hagués estat a Madrid, sinó a les províncies, estaríem en uns altres registres en aquesta matèria, és a dir, ni de lluny hi hauria el mateix interès ni la mateixa contundència.

M'agrada que s'hagin posat seriosos, tot i que sospito que sempre és massa poc, ja que si fem un cop d'ull a l'historial que arrosseguen les institucions esportives a Espanya apareixen serioses certeses que aquest vol gallinaci finalment acabarà aterrant més aviat del que s'espera.

D'entrada, l'altre dia van entrar en acció els comissaris al Bernabéu per fer fora els insultadors del regne i poc després hem llegit que al president madridista no li ha fet gens de gràcia la mesura d'aquesta intromissió. Espanya no és un país seriós per afrontar des de les institucions com cal la lluita contra la violència i carregar-se aquesta xacra.

Sempre que qualsevol institució es posiciona per lluitar contra la violència és massa poc, perquè la solució no són la llei ni les sancions, sinó que la tenen els clubs. S'atrevirà la lliga a treure punts o a fer baixar equips que no lluitin contra els violents? Tinc els meus seriosos i raonables dubtes, després dels no-descensos del Sevilla i el Celta en els anys noranta.

La clau és seguir les passes del Barça, l'exemple que fa anys va marcar Joan Laporta, tasca amb què, des de la perspectiva dels Mossos, no sembla que els actuals gestors hagin sintonitzant. Ja els han cridat més d'un cop l'atenció i cada gest amb què respon el club, més ridícul sembla. La ratlla vermella la posa la policia i el Barça s'hi ha d'atenir.

Deia que l'exemple és el del Barça de Laporta: punt final a la violència al Camp Nou promoguda per suposats seguidors, aficionats i socis del Barça. I ni una concessió. Després s'hi ha posat l'Espanyol i, ara el Madrid, tot i que sembla que hagi estat aquesta l'entitat modèlica. Els clubs els han de fer fora dels estadis, no hi ha una altra sortida. I un cop fora, l'ambient és un altre, més confortable i més futbolístic. Aquest hauria d'haver estat el veritable compromís creïble en el futbol espanyol, i no un president de la lliga que sembla embogit i que ara sembla que des de la graderia no es pugui dir ni el tan futbolístic i nostrat “burru” per expressar una queixa.

En resum, res que vingui de lleis improvisades ni normes fetes en calent servirà per aturar la xacra que arrossega el futbol i que tant mal fa quan es manifesta en una mort. L'única clau la tenen els clubs prenent la decisió intransigent de fer fora aquests quinquis. Només cal seguir l'estela del Barça del 2003.