Luis Enrique ha traslladat a l'opinió pública un estat envejable, perquè diu que ser al Barça és com tornar a casa, com ser a Disneyland. Això donarà joc, i per molt de temps: Disneyland, un paradís idíl·lic i al mateix temps irreal.

El Barça va guanyar 5-0 el darrer partit de l'any i ningú diria que aquesta victòria hagi alegrat el decaigut ànim culer, cosa que fa pensar, sospitar, que tornem a aquells perillosos anys en què al temple no només agraden les victòries, sinó del material de què estan fetes. Sí, Luis Enrique d'això en sap una mica, perquè en l'època de Bobby Robson es discutia tot, fins i tot la manera com l'equip blaugrana guanyava, malgrat que fos golejant el rival. Estem de tornada respecte d'aquells temps. És ben cert que a la família culer, del morro fi, li agrada que el seu equip jugui bé, què dic bé, que sigui sublim en cada partit, mentre que entre el públic també hi ha una barreja d'aficionats que valoren per sobre de tot la victòria, ja que entenen que és a partir d'aquesta que es guanya confiança, que no es cau en la dinàmica de la tensió i coses
així.

Els aficionats blaugrana també saben que a can Barça l'èxit en una competició pocs cops ha arribat acompanyat d'un futbol sense personalitat, sense esma, sense caràcter, sense brillantor, sense res que faci despertar passions a la graderia, i és per això que aquest estat d'amoïnament difícilment desapareixerà de la graderia mentre l'oferta futbolística es mantingui en el to dels darrers partits. Mirin, si no, escoltin, si no, el darrer 5-0. Què senten? Sí, res, poca trempera. No agrada com juga el Barça i el culer mitjà, que de vegades peca de ser massa modest, fins i tot devia pensar que el rival de dissabte no mereixia l'excessiu càstig que es va endur per com va anar el partit.

S'esgota el 2014 i, malgrat que entenc que Luis Enrique pugui sentir-se com a Disneyland, perquè molts ens sentiríem igual en el mateix càrrec, també percebo que el personal contempla l'any futbolístic i el veu com una pèrdua de temps, perquè no hi ha res amb què quedar-se com a mostra d'un instant de joia.

Fa tot just un any, el Barça també salvava els mobles a Getafe amb una victòria ampla però estranya (2-5), que només va fer que aturar les crítiques contra el joc de l'equip abans d'iniciar les vacances de Nadal i arrencar un 2014 en què les coses van anar empitjorant fins a arribar al febrer, quan els avantatges van quedar neutralitzats. Amb Luis Enrique, el Barça ja va dilapidar l'avantatge setmanes enrere –va arribar a perdre deu punts respecte del Madrid–, quan gaudia del lideratge.

Punt final a aquest 2014, en què primer el Barça de Martino no va escriure res d'història que mereixi ser recordada, ja que va ser incapaç d'encoratjar els seus homes en el decisiu Barça-Atlético de Madrid. Tampoc ha escrit gaire història que valgui la pena revisar Luis Enrique, mentre que davant els fulls en blanc del 2015, a un li queda la il·lusió que s'ompli de grans gestes, malgrat que aquest futbol convida poc o gens a somiar.