Els amics de les estadístiques fa un any i mig que estan desbordats amb alguns números que generen els resultats del Barça i, en concret, d'un Lionel Messi rebentador per definició de qualsevol barrera edificada amb números. Llàstima que a aquesta allau de xifres i fites històriques superades no els acompanyin també els títols, fins fa poc, a no ser que es demostri el contrari, objectiu prioritari de tot equip de futbol que es presti a ser alguna cosa més que un integrant del grup que va del segon al vintè.

Ara apareixen amb força els partits que acumula Luis Enrique a la banqueta del Barça i les victòries obtingudes, una cosa més o menys així: 43 victòries en 51 partits. Quan en va fer 50, va ser un bon moment per recordar que els números que suporten la trajectòria de Luis Enrique no només són descomunals, sinó que han fet saltar pels aires marques que encara lideraven Josep Guardiola i, encara molt més, Helenio Herrera, amb 40 victòries en mig centenar de partits.

És clar que un pensa en la qualitat d'aquestes victòries, però, ara bé, si no som gaire exigents, igualment sabem que assolir 42 triomfs en 50 partits està prou bé, què dic prou bé, excel·lent, però si no condueixen a un títol per bastir tot el discurs que aquestes setmanes no fa altra cosa que repetir-se incansablement, perdoneu-me, però no feu perdre el temps amb tantes xifres.

Hi ha, en tot plegat, l'actitud de Luis Enrique, que sembla una mica marejat, per no dir que està fins al capdamunt que cada cop li recordin que està a les portes d'enderrocar una xifra màgica. Luis Enrique sap millor que ningú que al Barça la victòria per etapa més el plus d'un rècord no té cap espai en el record d'un culer mínimament exigent i allunyat de les xifres que no són la classificació general i la de golejadors.

En aquest aspecte, m'agrada Luis Enrique, que sap que res del que està fent té cap utilitat si no va acompanyat d'una copa, un títol o un campionat. Per tant, està molt bé utilitzar el mig centenar de partits amb tantes victòries si el que es vol és tornar a ficar el dit a la nafra per intentar empetitir el que va fer Guardiola, com si estigués a l'abast de tothom. Ja se sap que des d'algun sector, tot el que sigui atiar els dimonis contra Pep, benvingut sigui.

El paper suporta totes les xifres que es vulguin dibuixar, però al final el que els donarà certa amplitud i farà que siguin recordades és que serveixin per alçar un títol. Ara més que mai, exigim títols a Luis Enrique per sobre dels números. La traçada des d'Anoeta és simplement sublim, amb dues ensopegades: una d'inacceptable contra el Màlaga i una altra normal segons el paràmetre de perdre punts contra equips grans en camp contrari. No sé què ha fet Luis Enrique en concret, perquè com bé diu, en les derrotes ell és el culpable, mentre que en les victòries es relaciona el triomf amb els cracs, cosa que em sembla acceptable, però sí que hem vist que a falta de futbol hi ha el mínim que se li ha d'exigir a un equip, que és competitivitat. És això el que dóna tranquil·litat fins a final de temporada, ja que en condicions semblants l'any passat el Barça va fer llufa i en aquest no sembla que hagi de defallir per haver abaixat els braços o per incompareixença.