S'ha considerat sovint que l'aprenentatge del futbol a la Masia és tan exclusiu i incompatible fora d'ell que qualsevol dels seus alumnes que surti del club està abocat al fracàs. Vaja, que jugar bé al Barça no és sinònim d'assolir les mateixes quotes d'èxit fora del club. I així s'ha assenyalat amb el dit acusador futbolistes que fent-ho força bé al Barça han passat un calvari fora d'ell, com donant a entendre que l'estil, la màgia del futbol del Barça només es pot assolir amb la samarreta blaugrana. Potser aquesta desorientació que pateix el futbolista que deixa el Barça no és tant perquè ja no dugui la samarreta com perquè no té els companys o l'entrenador que han fet gran l'estil amb què es treballa des de la Masia. El cas més destacable és el de Messi, qui fora del club és un jugador amb greus problemes associatius i de lideratge en la seva selecció.

Molts jugadors del Barça han hagut de fer les maletes, bé per manca d'oportunitats bé perquè el club ha preferit fer caixa. Sent bons futbolistes, i en alguns casos, extraordinaris fins i tot, han estat una ombra del que van ser com a blaugrana. Un cas recent és el de Valdés, un porter com mai no ha tingut el Barça, que per trajectòria, experiència i edat (33 anys) hauria de ser titularíssim en qualsevol dels grans equips d'Europa i que ara malviu com si fos un empestat. Al Barça ho va ser tot i fora d'ell no és ningú. Gerard Deulofeu havia de ser el Cristiano de la Masia i fa anys que intenta lluitar contra el fantasma que el persegueix de gran jugador al qual li passen els anys i segueix sense esclatar.

La Masia produeix futbolistes d'altíssim nivell els quals, si tenen una oportunitat constant al primer equip, hi ha elevadíssimes opcions que acabin triomfant. És qüestió de creure-hi i de mantenir-los, de confiar i en certa forma d'assumir que si han estat bons en el futbol formatiu és més que probable que ho siguin per al primer equip.

En els últims dies el Barça ha patit la darrera sortida d'uns dels seus, encara que per a la visió crematística del club, amb els 30 milions del traspàs de Pedro al Chelsea, es dóna per bona la marxa. El Barça sembla que ha prioritzat fer caixa (porta 120 milions recaptats en els darrers anys per jugadors de la Masia) en comptes de tenir jugadors en el primer equip.

El cas de Pedro sí que és, al meu entendre, un clar exemple del futbolista que fora de la peixera pot sentir-se descol·locat i abaixar el rendiment. És el típic jugador pel qual potser no es faria una gran aposta, però en mans d'un tècnic que li doni confiança i continuïtat, com va passar fa anys, és capaç de treure el millor de si en benefici del club. Fa anys que a Pedro se l'ha assenyalat com que estava per sota del seu rendiment, i jo crec que només era qüestió de reorientar-lo i mantenir la confiança en ell. Fa un any que el canari la va perdre i ara un altre entrenador està disposat a jugar-se-la amb ell sense embuts.

Malgrat estar ara sí fora de la peixera, Pedro pot representar el jugador que no necessita vestir de blaugrana per treure el millor de si. Confiança i continuïtat, el que li van mancar l'any passat. Per començar, un gran diumenge amb gol, assistència i designat el millor jugador del partit amb el Chelsea.