El sistema és aquell ens abstracte al qual ens referim per explicar l'inexplicable. Sempre hi ha un sistema que ho controla tot, i no és que sigui difícil de combatre, sinó impossible. Gent i entitats que volen fer un pas més enllà a la recerca d'una aspiració, s'excusen decebuts perquè no han pogut afrontar el desafiament per culpa del sistema.

En el futbol, el sistema és ben present i visible. El més important de tots ells és la FIFA, un sistema quasi inexpugnable que viu hores de crisi, com molts han desitjat des de fa força anys. El corrupte major i els corruptes menors, presumptament, és clar, estan a un pas de sortir en globus, per a gaudi dels que han denunciat que el futbol mundial s'ha semblat més a una màfia que a una institució modèlica i digna a la qual pertànyer.

Sí, el corrupte major i els corruptes de sota marxaran, sembla, però, i el sistema? Seguirà sent el mateix? Tot fa pensar que sí. Abans que Joseph Blatter, tot un aprenent, hi havia un dirigent, João Havelange, assistit pel seu gendre, Ricardo Teixeira, veritables mestres del cobrament de comissions i reis de la corrupció màxima.

El brasiler va marxar i va entrar el seu segon. Per molta gent, el fet que tingués el passaport suís semblava que li atorgava un poder superior respecte a la resta dels mortals, per allò del tarannà dels suïssos, gent discreta, treballadora i amb posicions sempre equidistants respecte als conflictes. Blatter no sé si ha fet bo Havelange, però sens dubte la seva esperada sortida serà més lamentable que la del brasiler.

Ells seran fora, però el sistema seguirà sent el mateix: l'actual FIFA. El sistema és tan patètic que, castigat contra la paret Blatter durant noranta dies, el càrrec passa a les mans d'un altre corrupte en majúscules, el camerunès Issa Hayatou, amonestat pel COI per corrupció.

En aquest degoteig de sortides i penalitzacions en els organismes del futbol també hi apareix Michael Platini, a qui també li toca abandonar el càrrec per inhabilitació, i tot indica que un altre històric com Ángel María Villar podria ocupar la presidència accidental i, en un futur no gaire llunyà, aspirar a la de la UEFA.

Villar, president de la federació espanyola des del 1988, és un model de transparència zero amb la complicitat de dotzenes i dotzenes d'equips espanyols, els quals formen part d'un sistema que fa anys que es mou en la màxima foscor i les mínimes explicacions. El cas més flagrant és que rebutja insistentment els diners que a la seva federació li pertoquen per les travesses, perquè, en cas de rebre'ls, hauria d'estar sotmès a la llei de la transparència, fet que els obligaria, a ell i a la seva federació, a fer públics els seus números. Tots aquests organismes, que gaudeixen d'una gran estabilitat econòmica i formen un sistema inexpugnable, compten, al cap i la fi, amb una de les pitjors complicitats: tots nosaltres. Sí, els nostres governs, que acaben finançant els deliris de grandesa a què els obliguen ens com la FIFA, la UEFA i el COI per organitzar els seus grans esdeveniments, mentre ells omplen i omplen de milions les seves caixes fortes. És en aquest punt –malgrat que la FIFA ha atorgat els dos mundials següents a dos països sense cap mena de transparència com Rússia i Qatar– que els governs haurien de dir prou a aquests sistemes que fa anys que viuen al marge de la llei i que donen nul exemple, fins que, això sí, als Estats Units se'ls han inflant.