Darrerament, just després d'un partit del Barça, i si no hi ha res professional que m'obligui, el que m'he acostumat és a tancar la televisió i totes les vies per on pugui supurar barcelonisme per on s'explica o es raona el que acabo de veure o patir, fins i tot el Twitter. Saturació. Passa que de tant desencís per la mediocritat de futbol que es proposa, malgrat un bon resultat i una segona part acceptable, un es pot perdre un altre moment, com ho diríem, grotesc que torna a carregar-se en la columna del deure de l'entitat.

No va ser fins l'endemà, amb uns amics a la terrassa de l'hotel Pulitzer fent un vermut per encarar el darrer dia del cap de setmana, que l'Aleix em va introduir l'apunt absurd que havia estat la bomba la nit anterior, per treure algun assumpte de més enllà de parlar de com els va, als nens, al Virolai Petit.

Em saltaré detenir-me en la primera imatge que em va venir al cap, respecte al reincident Piqué. No sabia de què m'estava parlant i el Twitter em va ajudar a actualitzar la situació. La veritat, jo ja no tinc opinió davant d'aquest nou episodi. Què està passant aquí, en un club en què parlar de futbol ha quedat en un segon terme darrerament? Sí, durant tot el dia vaig estar tafanejant la línia calenta per on tothom aboca les seves passions, i totes les posicions eren més que defensables: una simple broma, no perdem la normalitat, com defensava el meu amic Lluís Izquierdo, o l'estirada de cabells que més d'un es feia davant el nou vodevil marca Barça, al marge dels insults obvis en qualsevol aspecte que es debati a Twitter.

El cas és que hi ha un cosa que va més enllà de totes aquestes estupideses marca Barça, i és que no hi ha fre per aturar el que des de fa anys s'ha desbordat dins l'entitat, i és que accions com aquestes, que poden ser considerades innocents o rucades, van en contra de qualsevol dels valors de què es vanagloria l'entitat. Que hi hagi jugadors que aprofitin l'empara on en troben representant el Barça per sortir retratats cada dos per tres em sembla gravíssim, tant com que el club no prengui mesures de veritat.

Aquí és quan arriba aquell que havent vist la puntada de peu de Cristiano a un rival aprofitant que l'àrbitre estava d'esquena i que per tant la seva acció ni serà recollida en l'acta, ni els assistents la veuran ni el comitè entrarà d'ofici per sancionar-lo amb duresa (es podria perdre el clàssic en què no hi serà Messi, molt probablement), ens renyaran per defensar que la pallassada dels jugadors va ser una innocentada en comparació amb la malifeta del portuguès. I així anirem sumant.

El Barça, en nom dels jugadors afectats, va haver d'emetre un comunicat per demanar perdó, i també el capità de l'equip, Andrés Iniesta, es va haver de disculpar al vestidor del Getafe. Si ens parem a pensar un moment aquest doble instant, és d'una profunda vergonya aliena que fa mal. És clar que la cosa anirà minvant, desapareixent i fins i tot d'aquí a un temps ens farà gràcia.

El que amoïna és què serà el següent que tornarà a posar en qüestió la seriositat de l'entitat i els seus suposats valors. Després de rumiar-ho, no sé si convindria revisar l'elecció de capitans i encabir-hi a la força un Piqué que sembla desbocat i que potser la capitania l'obligaria a centrar-se més quan representa el Barça.