No tothom sap assumir els canvis. Fins i tot, hi ha qui els evita per temor a un desequilibri que alteri la seva vida i tots els hàbits adquirits. Està tan a gust –o així és el seu feeling, perquè tampoc ha anat a buscar res més, ni tampoc li interessa–, que s'acaba deixant portar per la ganduleria i la peresa. I es queda allà, sense cap voluntat d'explotar els seus límits.

Des de petit, Nicolò Melli (1991) ha estat predestinat a traçar-se una trajectòria sòlida en el bàsquet professional. Per condicions físiques i genètica, sent com és fill d'una medallista olímpica de voleibol amb els Estats Units i d'un jugador del Reggio Emília, el club on es va formar. Convocat de sempre per la selecció italiana, no va tardar a cridar l'atenció de Milà. Allà hi ha estat cinc cursos, amb una petita cessió al final del primer, a Pesaro. Sempre amb rol secundari, escassa responsabilitat i els registres quasi no mostrant progrés. El 2010/11, va fer 3,3 punts i 2,4 rebots pels 5,3 i 3,4 de l'exercici passat, quan percebia un salari que girava al voltant de 400.000 euros. El club no volia desprendre-se'n, però va ser Melli qui va buscar a l'estiu la rebel·lió contra el seu estatus, i calibrar fins on podia arribar. Sortir de la zona de confort. Un reset total que li implicava deixar el seu país, el seu cercle familiar i d'amistats i embrancar-se en un equip absolutament desconegut, excepte el tècnic (Trincheri) i el general manager (Baiesi). I allà, ha sabut alliberar-se de les seves barreres mentals i ressuscitar unes habilitats que, en cursos anteriors, semblaven oblidades o ja no tenia valentia per posar-les en pràctica. El canvi d'hàbitat l'ha dut a ser l'MVP durant el novembre a l'Eurolliga i a signar un full de serveis brutal: 11,6 punts (58% triples), 7,4 rebots, 3,3 assistències i 0,8 pèrdues. Només tres peces tenen una millor ràtio assistències-pèrdues.

És tan imprevisible visualitzar ara fins on pot arribar Melli un cop ha decidit fugir del règim de comoditat que li venia de fàbrica, com lloable el foc interior de Germán Gabriel (1980). Tenia un lligam fins al 2017 amb l'Unicaja, però volia jugar. Ho necessitava. La passió abans que la seguretat econòmica. L'ambició abans que el confort. I la valentia sempre té premi.