Juraria que havia entès durant molts anys que una de les principals diferències entre fer les coses “a la catalana” o “a la madrilenya” era l'estètica, per allò que als catalans ens perd l'estètica. Era preferible guanyar jugant bé que fer-ho de qualsevol manera. “A la catalana” havia sentit a parlar que era fer les coses no només bé, sinó amb art, per provocar emocions i deixar un llegat per ser recordat amb honor.

Ara s'invoca “a la catalana” com una mena de codi mafiós en què avui em cobreixes a mi en un tripijoc, i demà et cobreixo jo a tu, i aquí pau i visca l'oasi per molts anys.

Sandro Rosell ha tornat a escena. No s'hi estarà gaire, fins que el jutge el reclami, perquè sembla que hi ha una màxima en el nostre sector que és la de no parlar gaire d'ell, tot i que va deixar el Barça sense donar ni una explicació mínimament creïble i tot i viure amagat com un proscrit. Però mentre ha estat en escena, durant la conferència de premsa de Jaume Roures divendres passat i en els petits espais que s'han dedicat a l'assumpte en els mitjans dies després, s'ha tornat a posar el nom de l'expresident en una situació deshonrosa, i s'ha incidit que més enllà de fer la feina que més bé sap fer, que és la d'intermediari, ha viscut anant d'embolic en embolic. Primer va ser dilluns a l'Audiencia Nacional, a Madrid, pel cas Neymar, i divendres a la seu de Mediapro, on deia Roures que un cop enxampada la trama que li tenia punxat el correu, Sandro Rosell li va deixar caure que l'embolic es podia solucionar “a la catalana”. La gravetat de l'assumpte ens fa pensar en els tripijocs “a la catalana” que es deuen produir cada dia a casa nostra sense que en sapiguem ni un borrall, fins que sembla que algun bocamoll patina i estirant estirant s'acaba sabent tot.

Ningú li traurà la seva feina i eficàcia per dur Ronaldinho, Márquez, Deco i recentment Neymar al Barça, perquè això és mèrit seu, i del Barça, que l'emparava, però cada cop que s'ha posat a fer de president, algú ha pres mal.

La cosa aquesta dels espies, tot i posar en el punt de mira Rosell, no és un fet aïllat a can Barça, ja que en els darrers anys s'han anat ventilant com a serial els excessos des del club durant la presidència de Joan Laporta i Joan Olivé com a director general. Són fets gravíssims que sembla que a la massa social no li han generat cap mena de rebuig, ja que el dia a dia del club a la gespa genera tant plaer que el personal no sembla que estigui per coses que, com alguns ens recorden massa sovint, acaben sent assumptes que només interessen alguns periodistes.

Molt bé, girarem full per no pertorbar el bon moment que viu l'equip que dirigeix Luis Enrique, que es troba a només un partit d'assolir la primera final del curs, i deixarem la resta per a xerrameca periodística de baixa intensitat. I tots desitjarem que el que s'ha creat a la gespa no ho destrueixi la llotja. I així, qui dia passa, any empeny, fins que la pilota un dia deixi d'entrar i els despistats de sempre surtin demanant al sector periodístic on era quan no investigava ni denunciava les coses dels despatxos.