El primer contacte que vaig tenir amb Periscope va ser descarregant-me l'aplicació fa pocs mesos, entrant-hi i seguint una conferència de premsa a través d'un company que la va habilitar per als que no hi érem. Realment, va ser al·lucinant, com quasi totes les xarxes socials. Per mi, Periscope, avui, és una oportunitat, com al seu dia ho va ser descobrir el correu electrònic, internet, internet 2.0, Whatsapp i altres eines que han anat arribant. Demà no sé si serà una perdició, però avui la veig com una oportunitat. Alguns companys meus sospiten que amb el Periscope la mort del periodisme està més a prop, i jo penso que és la mateixa afirmació que es va fer amb l'aparició de la televisió i el futur de la ràdio. Entenc que els temps de la màquina d'escriure encara són presents i recordats amb força nostàlgia, i enriqueix molt escoltar aquelles històries o gaudir-les en alguna novel·la o pel·lícula, però la realitat és que en el ja començat 2016 és irrecognoscible el que es veia en el segle passat.

Algú pensa que amb Periscope el periodista que treballa en l'entorn del Barça es perdrà alguna cosa? Siguem honestos: si fa temps que ja s'ha perdut tot! S'ha perdut tot el respecte al terreny conquerit fa un munt d'anys, en què qualsevol periodista podia accedir a la sala de premsa sense que hi hagués cap control de seguretat i la proximitat amb un esportista era la distància que hi ha quan dues persones parlen. No hi ha res a perdre, perquè tot està perdut.

No hi ha espai per plànyer-se, perquè cada cop que es reflexiona sobre la suposada pèrdua de valor d'una feina per l'aparició d'una nova aplicació en les xarxes socials, més a prop té perdre la feina. La tecnologia existeix, i el que hem de fer, i les nostres empreses han de fer, és trobar l'oportunitat per donar valor a la nostra tasca, i no empetitir-nos perquè, per exemple, un jugador com Piqué argumenta el dia en què debuta a Periscope que aquest és el primer pas per allunyar-se dels mitjans que utilitzen les seves declaracions per agafar el que més interessa als informadors i després vendre un producte que el jugador creu que s'allunya de la realitat.

La raó de la nostra existència és explicar el que veiem, amb els nostres ulls, amb els nostres apriorismes, fílies i fòbies, coneixement o el que sigui. Nosaltres veiem i expliquem el que veiem. Una aproximació a un jugador no farà que el que diguem estigui més enriquit, potser fins i tot acabarà sent contraproduent. Si ens posen un mur, farem servir una escala. I si el reforcen amb punxes, mirarem d'entrar per un altre lloc. Hi ha grans peces periodístiques escrites sense que el principal protagonista hagi obert el bec. Sovint, ni cal. I millor que sigui així, per no espatllar-ho.

Periscope, com Instagram, Facebook... són eines que si no haguessin arribat, estarien a punt de fer-ho. És una conseqüència lògica del moment en què ens trobem. Que un esportista decideixi muntar-se una xarxa privada per substituir les seves compareixences davant els mitjans no és sinònim que els periodistes deixem de mirar-ho i interpretar el que diu per poder-ho explicar als que encara tenen en els informadors la confiança dipositada perquè ens creuen capaços d'explicar i aclarir la complexitat d'aquest món.