Pels camins del Tour 2023
El Tour de les nostres vides (Preàmbul)
Desenganyem-nos, els francesos són com els espanyols, han perseguit amb el mateix sadisme les cultures minoritàries i han fet desaparèixer gairebé del tot la llengua catalana de les terres del nostre nord, un nord que en el seu cas és el sud, un sud profund i llunyà; poblat de gent rústica, d’antics colons algerins i de jubilats del nord, del seu nord; i on va funcionar –a Ribesaltes– el camp de concentració de més llarga durada del segle XX.
Els francesos són com els espanyols, sí, però França no és com Espanya, ni de lluny. França és un país més potent i, posats a dependre d’algú i de poder triar, sempre he pensat que hauríem fet millor negoci essent francesos que espanyols, però, també perquè a França hi ha la majoria de les coses que em fan aflorar sentiments positius: els castells del Loira, els vins de la Borgonya i els d’Alsàcia, els camps de la Provença, les vaques de la Charente, els paisatges del Jura, els menhirs de la Bretanya, la catedral de Chartres, les platges de Normandia i les de Niça, els carrers de Cordes, la plaça de Mirepoix, el Mont Saint-Michel i una meravellosa anomalia urbana anomenada París.
A França, vulguis que no, encara hi ressonen les veus de Montaigne i dels escriptors de la Pléiade, refulgeixen els vitralls de la Sainte Chapelle i els maons vermells de la catedral d’Albi, s’alcen els alts murs de la catedral d’Amiens i serpenteja sota l’ombra de pacífics arbres el canal del Midi. A França hi ha la ciutat vella de Carcassona, el palau dels papes d’Avinyó, la venerable agulla de la catedral d’Estrasburg i la jurisdicció vinícola de Saint-Emilion. França és el bou a la borgonyona, el vol-au-vent, la bullabessa, el cassolet, el paté, la quiche, les creps, la tarte Tatin i una varietat infinita de formatges.
A França hi ha el museu d’Orsay i el del Louvre, el palau de Versailles i les melodies de Trenet, les pomes de Cézanne, la venus de Milo, la Gioconda i l’amarga veu de la Piaf; hi ha les escultures de Maillol i de Rodin, i les cançons de Brassens; però, hi ha també el Tour de França, un prodigi de la naturalesa gal·la, una fusió de ciclisme professional i d’art paisatgístic que durant uns dies de juliol ens fa emmudir de felicitat durant les somnolentes sobretaules del temps canicular, pensant que Espanya ja no existeix i que només ens han de preocupar les preocupacions franceses.
La Grande Boucle del 110 aniversari comença demà, més de quaranta milions d’espectadors l’acompanyaran i, tot s’ha de dir, és l’únic esdeveniment esportiu que encara és gratuït, tant a la televisió com a les carreteres. Nosaltres també hi serem, perquè no costa res i, si més no, per a poder constatar també que, de Tour en Tour, el nostre temps continua passant veloçment, marxant amb mallot i gorra de punt per tots els estius de les nostres vides.