Pels camins del Tour 2023
La virtut (etapa de repòs)
Avui el Tour reposa a Clermont-Ferrand, agomboiat per l’ombra del Puèi Domat. Els ciclistes cavil·len amb les seves coses i probablement cap d’ells pensa en la virtut.
La virtut no és exactament un objectiu a assolir o una utopia llunyana, ni un pòsit liqüefacte que s’acumula o que segrega la glàndula pineal. La virtut és una disposició adquirida, és una manera d’actuar, d’actuar bé o, millor encara, és un anhel d’excel·lència. Ningú neix virtuós, de la mateixa manera que ningú mor virtuosament. La virtut no és hereditària i només existeix mentre es practica, amb resolució, amb alegria i amb plaer.
Des de la grega essència del marbre filosòfic, Aristòtil deia que la virtut és el terme mitjà entre dos vicis, però no és una mitjania, ni un punt de mediocritat, la virtut s’eleva com una carena entre dues profundes valls. La valentia, per exemple, és una virtut que se situa entre la temeritat i la covardia, consisteix a assumir els riscos necessaris, en el lloc i el moment precisos. La virtut sempre ens exigeix el sobreesforç de mantenir l’equilibri.
Als polítics i als sacerdots se’ls demana un exemple clar de virtuositat, i als líders d’opinió, en general també. Ens els mirem amb lupa i els exigim a vegades el que nosaltres no sabríem, no podríem o no voldríem fer. Però no són màrtirs de la virtut, perquè, si se senten com a tals, o nosaltres els percebem com a màrtirs, ja deixen de ser automàticament virtuosos per passar a ser una altra cosa.
Ramon Llull, abans de ser només el nom que il·lustra una fundació molt virtuosa, però amb recursos limitats, deia que “la virtut no cansa”, perquè òbviament si cansés ja no seria virtut. La virtut no és una exigència forçada, ni autoimposada, és el producte de la raó i de la voluntat, no llueix ni il·lustra, però, tal com va deixar escrit –després de Llull– Joan Lluís Vives: “Encara que la virtut quedi amagada, no deixa mai de brillar en la foscor.”
Per ser ciclista, i córrer el Tour, no cal ser virtuós, però s’ha de ser valent i cal tenir un anhel d’excel·lència. Per córrer el Tour, no cal ser virtuós, només cal saber mantenir l’equilibri, cal poder superar la prova del sobreesforç i brillar en la foscor com només ho fan els virtuosos.