Tothom sap que l’oficina de correus principal de Santa Claus és a Rovaniemi, a Lapònia, però França té la seva “secretaria” a Libourne, a Nova Aquitània. Aquí, no hi ha una capa de neu cobrint perpètuament el seu xalet de fusta, perdut enmig d’un bosc d’altíssims avets. No hi ha rens, ni trineu vermell i daurat per lliscar sobre el gel. A la Gironda, el secretariat francès del Pare Noel és una gran estructura metàl·lica grisa rodejada de vinyes i habitada pels elfs voluntaris de La Poste, que reben uns 1,3 milions de cartes, més 80.000 correus electrònics i els responen en tres mesos. Un lloc insòlit, testimoni dels canvis socials i un santuari de la tradició epistolar. Des d’aquest racó de França surt avui el Tour.

Per altra banda, poca cosa més a dir de Libourne, a excepció d’unes quantes denominacions de vins considerades d’entre les més preuades del món: Bordeaux, Bordeaux supérieur, Canon Fronsac, Côtes de Bordeaux, Crémant de Bordeaux, Fronsac, Lalande-de-Pomerol, Lussac-Saint-Emilion, Montagne-Saint-Emilion, Neac, Pomerol, Puisseguin-Saint-Emilion, Saint-Emilion, Saint-Emilion grand cru i Saint-Georges-Saint-Emilion, qualsevol ampolla d’aquests grans vins, sorgits d’un excepcional terreny compost en un 90% d’argila i sorra amb una mica de grava, us faria deixar, com a mínim, el sou d’un mes al Celler de Can Roca, això suposant que fossin d’una anyada discreta. Val més comprar un vinet més discret en un supermercat local, guardar-lo per Nadal i seguir la ruta amb els ciclistes.

L’etapa s’endinsa cap a l’interior del continent francès, de la Gironda a la Dordonya i després l’Alta Viena, ja en el Llemosí, en els primers contraforts del Massís Central. Els ciclistes correran durant uns quilòmetres per la zona del Pomerol, concretament entre les vinyes del Pétrus, potser ells no ho sabran, però jo no puc deixar de pensar-hi, perquè una caixa d’ampolles de Pétrus de la collita de 1963 es va arribar a cotitzar fa uns anys a més de cent mil euros. El millor que podem fer és oblidar el tema i continuar la nostra ruta.

Primer passarem per Abzac i després per Coutras, un poble situat a la riba de la Dronne, un riu qualificat com la «Plus belle rivière de France» pel geògraf Elysée Reclus, sí aquell mateix que va dir allò de «La història només és geografia en el temps, com la geografia només és història en l’espai». Del Tour en podríem dir que és geografia i història contra el temps i d’això s’encarreguen de demostrar-ho els ciclistes a cada etapa.

Una vegada la cursa hagi entrat a la Dordonya, el primer que trobaran és Saint-Aulaye amb una església i un château, després passaran per Saint-Privat on també hi ha un altre château, el de Cumond. Tot seguit entraran a Riberac, on va néixer el més famós dels trobadors, Arnaut Daniel, del qual Dante en va dir que «fu il miglior fabbro del parlar materno».

De la mateixa manera que en altres indrets et trobes polígons industrials o camps d’userda, els camins del Perigord es van omplint de châteaux. El Château de Fayolle, el Château de Bourdeilles i el Château de Ramefort, abans d’arribar a Brantôme, on hi ha una abadia que s’emmiralla en les aigües de la Dronne i un poble que, seguint els cànons del màrqueting turístic francès, s’anomena com la Venise du Périgord. Una mica més amunt, a Châlus, hi ha una placa recorda que el jove T.E. Lawrence va celebrar el seu vintè aniversari al Grand Hôtel du Midi, el 16 d’agost de 1908, durant la gira per França en bicicleta que el futur Lawrence d’Aràbia havia fet com a part dels seus estudis d’història, per visitar les grans ciutadelles franceses. La seva ruta l’havia portat necessàriament a la localitat del setge on havia mort Ricard Cor de Lleó.

El Tour arribarà finalment a Llemotges passant per Nexon, indret famós per haver proveït de cavalls a l’exèrcit francès, fins que van deixar de ser necessaris. Llemotges va lligat al nom d’Auguste Renoir, un dels més cèlebres pintors francesos, però també és un indret conegut per la seva porcellana i pel Clafotís, un pastís de cireres que no s’ha de confondre amb un altre pastís de fruites del Llemosí, la Flonyarda o Flonharda; que es fa amb pomes. Roger Puthoste, més conegut com a André Thérive, va escriure referint-se a Llemotges, amb una mica de sorna: «Afanyem-nos a gaudir d’algunes ciutats mentre encara siguin mortes».