Ja fa dies que Bilbao espera aquest dia. Els carrers estan plens de referències al Tour i a cada cantonada hi llueix l’eslògan oficial “Ongi eTOURri”, una adaptació de l’Ongi etorri de benvinguda en basc. L’enrevessada estructura del Guggenheim serveix d’icona de l’inici de l’etapa i l’aranya de bronze de Bourgeois vigilarà de prop els 176 ciclistes, disposats a seguir el curs del riu, que els bascos anomenen Ibaizabal i els castellanoparlants Nerbion.

Des de l’any 1893 a Bilbao s’hi organitzen curses de circuit i carreres per carretera. Un dels corredors més populars de la seva època, Vicente Fatras, es va convertir en diputat republicà abans de ser assassinat pels franquistes a Miranda de Ebro l’any 1936, a l’inici de la Guerra d’Espanya.

Primoz Roglic va alçar els braços a Bilbao a la meta de la Volta al País Basc el 2017 i el 2021. Entre els corredors nascuts aquí destaquen per haver participat en el Tour de França, en particular Iñaki Gaston, vuit vegades entre 1985 i 1993, Ramon Gonzalez Arrieta, amb quatre participacions entre 1992 i 1995, César Solaun el 1998 i 1999, però també Eduardo González o David Herrero, que hi van participar una vegada.

El grup multicolor sortirà just des de l’entrada de San Mamés, el nou estadi de l’Athletic Club, construït en el mateix indret que l’edifici centenari que el va precedir. L’Athletic és el club mític de Bilbao, el dels Pichichi, Gorostiza, Zarra, Iribar, Uriarte, Goikoetxea i Alkorta. Els bilbaïns sempre han anomenat el seu estadi com “la catedral”, no fos cas de confondre-ho amb la residència geriàtrica del mateix nom.

Després de donar unes quantes voltes en ziga-zaga per la ciutat, travessaran la Ria per l’Areatzako Zubia, el pont de l’Arenal que travessa cap al luxós barri d’Abando i d’allà ja començaran a remuntar els turons que envolten la ciutat, pujant i baixant del coll de Laukiz, per després dirigir-se cap a Getxo, passant per les Arenes, pel costat del Bizkaiko Zubia, el pont que uneix el sector amb Portugalete, amb una barqueta penjant.

El Tour segueix cap a Sopela, el poble natal de Joane Somarriba, ciclista basca que va guanyar dos Giros i tres Tours convertint-se en la millor dona ciclista del seu temps. Després el grup baixa cap a Gorliz i Bakio, i puja cap al coll de Gaztelugatxeko Doniene o San Juan Gaztelugatxeko, un indret famós per una ermita colgada en un illot. Tot seguit es baixa cap a Bermeo i es rodeja la ria de Mundaka fins a Gernika, per tornar a fer una volta per la costa biscaina i tornar a passar per Gernika, potser per recordar als despistats el valor simbòlic d’aquesta població.

Segurament els teleespectadors no ho sentiran i els ciclistes encara menys, però rodant per aquests paisatges algú pot recordar encara aquells versos de Blas de Otero: «Si vaig obrir els llavis per veure el rostre / pur i terrible de la meva pàtria, / si vaig obrir els llavis fins a esquinçar-me’ls, / em queda la paraula.»

Ens queda la paraula i també una estona d’etapa, pels turons de Larrabetzu i Lezama; després Zamudio, Derio i Sondika amb l’aeroport a quatre passes de Bilbao, on espera als ciclistes l’arribada al parc d’Etxebarria i el primer mallot groc.

“Ongi eTOURri”, Bilbao fa olor de ferro rovellat i de bacallà al pil-pil, i potser ara sí que és hora de tornar a Otero, perquè si hem patit la set, la gana, tot el que era nostre i va resultar ser res, si hem segat les ombres en silenci, ens queda la paraula.