Tancat el fitxatge de Thomas Vermaelen, i abans el de Mathieu, hem sentit destacar al director esportiu del FC Barcelona, Andoni Zubizarreta, que, a banda de les bondats dels dos jugadors contractats per a l'eix de la defensa, els nous inquilins són esquerrans, en contraposició als dos dretans que tenia fins ara (Piqué i Bartra), fet que resulta una opció “que enriqueix l'equip”.

Disculpes per endavant si en algun punt de la pel·lícula m'he perdut, fet que probablement m'inhabilita i m'impedeix seguir el fil referent a dretans i esquerrans a l'eix de la defensa. Ja fa anys, en boca de Louis van Gaal, vaig sentir per primer cop les suposades bondats que tenia el fet que els dos centrals (als quals de tota la vida s'ha anomenat lliure i central marcador, o simplement central) juguessin amb cames diferents.

Veig que la broma continua tenint adeptes anys després. No nego que un lateral, volant o extrem pugui argumentar com a valor afegit que el domini que tingui jugant amb una cama el pugui arribar a beneficiar a l'hora de córrer per una banda o a l'altra, fet que encara s'ha de demostrar. Però, a l'eix de la defensa pot tenir un valor afegit que un sigui dretà i l'altre esquerrà? Quina ximpleria és aquesta? A veure si un dia acabem sentint que el millor és tenir un porter que va bé amb la dreta i el suplent amb l'esquerra, o que cal un davanter centre esquerrà i un altre de dretà, o un Messi esquerrà i un de dretà.

És un fet insubstancial que a l'eix de la defensa un central sigui dretà i el company, esquerrà, o que tots dos juguin amb la mateixa cama. L'exigència és que juguin bé la pilota amb la cama que toqui. I és sorprenent que el director esportiu parli en aquests termes, cosa que fa sospitar que ha adquirit aquesta moda de la verborrea que inunda de vegades el futbol, amb anàlisis d'una profunditat que ennuega, mareja i avorreix.

Les virtuts o fets enriquidors d'un central són que defensi, que vagi bé de cap, que la toqui rasa amb convicció, que lideri, que empenyi l'equip cap al davant i que l'aguanti quan el rival mossegui, que entri al tall sense por, que tingui el punt de velocitat que el faci ser incòmode per als davanters rivals, que s'entengui amb el porter i que no li tremoli la cama, esquerra o dreta, per rebre en curt des de la porteria per treure la pilota des del darrere. Més que les cames amb què juguen, i el suposat fet enriquidor, segur que inquieta més el seguidor blaugrana si aquestes dues apostes veteranes milloraran el que s'esperava des de fa dos anys. Tot fa pensar que el club ha sortit a la desesperada al mercat i ha fitxat el que ha pogut, no pas el que realment desitjava. Un cop de blaugrana, tots dos mereixen rebre tot el respecte i paciència per aterrar amb fermesa en una posició en què fa molt temps que s'esperaven nous inquilins. Per poc que s'esforcin, un dels dos, i per què no els dos, potser tindran el lloc garantit. Com a competència tindran un gran aspirant (Bartra), que no acaba de rebre el reconeixement definitiu, i un de consolidat (Piqué), que cada dia que passa sembla més lluny mentalment de l'equip.