“Si vols que sigui honest, mereixo ser el número u del draft.” És la traducció literal, exacta, de la frase que va aixecar més polseguera de l'entrevista concedida la setmana passada per Mario Hezonja al diari croat Sportske Novosti. Fent un cop d'ull a aquest mateix article –“l'endemà del concurs, vaig repetir les tres esmaixades guanyadores de Zach LaVine sense gaire dificultat”– o revisant l'hemeroteca, qualsevol pot constatar que el deix de pedanteria no és cap rampell puntual, sinó un aspecte més de la seva personalitat. Ell és així.

Les lesions al perímetre –a banda d'Eriksson, encara de baixa, Navarro, Oleson i Abrines– van obrir-li les portes dels minuts i, amb la confiança de la continuïtat, va mostrar-se, com quan va fer 8/8 triples i 24 punts en 23 minuts al Palau contra La Bruixa d'Or l'1 de febrer. Des que va arribar a can Barça, l'estiu del 2012, les expectatives que generava el seu potencial eren infinites i per fi, se'n podia fruir. Però les particularitats en el club blaugrana –en especial quant a exigència i competència– ho compliquen tot als joves, sense el grau de maduresa per trobar serenitat i regularitat per fer front a la pressió. Hezonja estava en la bona línia, però la final de copa, la gran prova del cotó, va tornar-lo a la realitat. Més que fallar tirs, el que va penalitzar-lo van ser les errades defensives i de passerell que rivals del nivell del Madrid castiguen. I Xavi Pascual se'n va oblidar la segona part d'aquell partit i, des de llavors, l'ha relegat (de nou) al rol de cinquè aler.

Què està passant amb Mario? És segurament la pregunta del milió de dòlars i, com a tal, és impossible fer-ne un raonament simplista. Les anàlisis, a més, arriben escapçades pel fet que el Barça s'exercita a porta tancada, si bé els ítems sorgits del Palau destaquen, de sempre, l'entrega i dedicació en les sessions. Això sí, directament o indirectament –i això ja ho feia de ben petit a la seva Croàcia natal– requereix atenció, sentir-se especial. Una situació complicada en una plantilla professional dels quirats i la jerarquia del Barça. A tot això, també ara s'acosta la fase més decisiva de curs, en la qual Xavi Pascual acostuma a tenir l'engranatge a ple rendiment. Per fer-ho a temps, ha hagut de reintroduir Navarro i Oleson, dues peces clau, en ritme de competició, i això ha coincidit en una fase en què tant Abrines com Thomas ofereixen plenes garanties quan són a la pista. La conjuntura ha deixat dèbil Hezonja, que surt pressionat a la pista i, en massa ocasions encara, amb ganes de fer més coses de les que pot assumir o les que se li han demanat. Aquest vaig a la meva ja li ha costat fins i tot la reprimenda pública de Tomic, dissabte passat. I en un equip tàcticament tan complex com és el Barça, els tirs s'han de guanyar, i ell encara no ha fet prou mèrits. Almenys en situacions límit, amb responsabilitat real. No en partits insulsos de fase regular de la Lliga Endesa.

Participi més o menys –des de la copa ha jugat en vuit dels deu partits i tan sols en dos, a la pista de l'Herbalife i al Palau contra el Maccabi, ha anotat algun punt–, ell té una autoestima alta que li fa assegurar sense cap pudor que és millor que molts dels millors jugadors del draft dels últims anys. Encara que no digui obertament que el seu desig és anar a l'NBA, és evident que sí. En cas contrari no hauria deixat U1st i hauria anat amb Arn Tellem, l'agent número u als EUA i actualment el de Pau i Marc Gasol, i no vol sentir a parlar dels socis europeus de Tellem. L'afluència de scouts a veure'l últimament no fa res més que alimentar les possibilitats de ser almenys Top 10, i ja plantejar-se si econòmicament li surt a compte fer el salt, ja que la clàusula en el Barça –acaba contracte el 2019 i a partir d'aquest estiu ja hi ha opcions de sortida– és de 2 milions d'euros. Lògicament tot pot fer moltes voltes, però realment ara que es juga les garrofes, a Xavi Pascual li convé esmerçar-se en la millora d'Hezonja o donar-li pes, si a la pràctica estaria treballant per l'NBA o, ara mateix, n'hi ha d'altres que li garanteixen més fiabilitat, des del punt de vista col·lectiu?