Ronald Antonio O’Sullivan, àlies Ronnie The Rocket, és, per a la gran majoria dels aficionats, el jugador amb més talent natural en la història de l’snooker, per a molts un geni i no són pocs els companys que el consideren el millor jugador de la història. Stephen Hendry, per exemple, després de la seva derrota en el campionat mundial del 2008, va dir: “O’Sullivan és el millor jugador del món per una milla de camp.” O’Sullivan juga de manera ràpida i atacant. Ha manifestat el seu desdeny pels jocs llargs i prolongats, dient que fan mal al joc de billar. “Juguem per als que miren”, diu, així que traça línies increïbles, juga en llarg de manera contundent, però és tan fi com en les curtes; fa servir suports que només imagina ell i resol situacions amb una contundència i imaginació tremendes i, a més, fa espectacle, perquè juga ràpid, tan ràpid que sembla que improvisi. Un espectacle.

Pur talent, a més fa servir els dos braços, cosa tan poc habitual que quan va usar per primera vegada l’esquerre per liquidar una sèrie en el campionat mundial de 1996 contra Alain Robidoux, el canadenc el va acusar de falta de respecte i es va negar a donar-li la mà després del partit.

Tot un personatge, amb 300.000 seguidors a Twitter i 145.000 a Instagram, conegut tant pel seu talent per guardar boles en els racons de la taula, per l’espectacle que l’envolta –que l’ha portat a ser comparat amb Jimmy White–, com pel seu temperament impredictible i les seves lluites amb l’alcohol, les drogues i la depressió, que ha rebut molts advertiments d’àrbitres i directius per la seva conducta i comentaris, i per actes tan excèntrics durant partides com afaitar-se el cap a la meitat d’un torneig –encara que travessava una tremenda depressió, segurament a causa del consum de drogues–, en el que The Independent va considerar una “desintegració emocional pública”, que el va portar a perdre 11 de les últimes 14 partides en els seus quarts de final contra Peter Ebdon. En el campionat del Regne Unit de 2005, es va asseure amb una tovallola mullada sobre el cap durant el seu partit contra Mark King i va ser sancionat per “menyspreu al rival”. Però l’snooker li deu l’última revolució.

Nascut el 5 de desembre de 1975, ha guanyat cinc campionats del món, té el rècord de 7 Masters i 7 campionats més del Regne Unit, sumant un total de 19 títols en tornejos de Triple Crown. El 1993, amb 17 anys i 358 dies, es va convertir en el campió més jove d’Anglaterra, i ho va ser també del Masters (el 1995, amb 19 anys i 69 dies). En la temporada 2017-2018, va guanyar cinc esdeveniments de classificació en una temporada, un rècord que comparteix amb Hendry, Ding Junhui i Mark Selby. Es calcula que acumula mes d’11 milions de lliures en premis, una xifra mai aconseguida abans per un altre billarista. A més, O’Sullivan és l’únic jugador que ha aconseguit 1.000 century breaks en la seva carrera (un century break és una puntuació de 100 punts o més en l’entrada a la taula sense perdre un tir i requereix col·locar almenys 25 boles consecutives). Aconseguir-los es considera el més difícil amb un tac en la taula de billar. També ha aconseguit el major nombre de maximum breaks reconeguts oficialment en la competència professional. I el més ràpid, en 5 minuts i 8 segons en el mundial de 1997. Un maximum break consisteix a ficar 15 boles vermelles i de 20 negres de manera consecutiva per 120 punts, seguit de les boles dels altres sis colors per sumar 27 punts més.

Va ser número 1 del món el curs 2002-2003 i va ocupar el lloc durant cinc de les vuit temporades següents, un altre rècord. Després d’una absència de nou anys, el va recuperar l’any passat. Es va retirar el 2012-2013, però la seva amenaça de no tornar a jugar va durar un any. A més, ha escrit novel·les policials i autobiografies i ha protagonitzat la minisèrie American Hustle.

A Ronnie també li diuen The Snooker Machine. I amb raó.