Ronald Anto­nio O’Sulli­van, àlies Ron­nie The Rocket, és, per a la gran majo­ria dels afi­ci­o­nats, el juga­dor amb més talent natu­ral en la història de l’sno­oker, per a molts un geni i no són pocs els com­panys que el con­si­de­ren el millor juga­dor de la història. Step­hen Hendry, per exem­ple, després de la seva der­rota en el cam­pi­o­nat mun­dial del 2008, va dir: “O’Sulli­van és el millor juga­dor del món per una milla de camp.” O’Sulli­van juga de manera ràpida i ata­cant. Ha mani­fes­tat el seu des­deny pels jocs llargs i pro­lon­gats, dient que fan mal al joc de billar. “Juguem per als que miren”, diu, així que traça línies increïbles, juga en llarg de manera con­tun­dent, però és tan fi com en les cur­tes; fa ser­vir suports que només ima­gina ell i resol situ­a­ci­ons amb una con­tundència i ima­gi­nació tre­men­des i, a més, fa espec­ta­cle, perquè juga ràpid, tan ràpid que sem­bla que impro­visi. Un espec­ta­cle.

Pur talent, a més fa ser­vir els dos braços, cosa tan poc habi­tual que quan va usar per pri­mera vegada l’esquerre per liqui­dar una sèrie en el cam­pi­o­nat mun­dial de 1996 con­tra Alain Robi­doux, el cana­denc el va acu­sar de falta de res­pecte i es va negar a donar-li la mà després del par­tit.

Tot un per­so­natge, amb 300.000 segui­dors a Twit­ter i 145.000 a Ins­ta­gram, cone­gut tant pel seu talent per guar­dar boles en els racons de la taula, per l’espec­ta­cle que l’envolta –que l’ha por­tat a ser com­pa­rat amb Jimmy White–, com pel seu tem­pe­ra­ment impre­dic­ti­ble i les seves llui­tes amb l’alco­hol, les dro­gues i la depressió, que ha rebut molts adver­ti­ments d’àrbi­tres i direc­tius per la seva con­ducta i comen­ta­ris, i per actes tan excèntrics durant par­ti­des com afai­tar-se el cap a la mei­tat d’un tor­neig –encara que tra­ves­sava una tre­menda depressió, segu­ra­ment a causa del con­sum de dro­gues–, en el que The Inde­pen­dent va con­si­de­rar una “des­in­te­gració emo­ci­o­nal pública”, que el va por­tar a per­dre 11 de les últi­mes 14 par­ti­des en els seus quarts de final con­tra Peter Ebdon. En el cam­pi­o­nat del Regne Unit de 2005, es va asseure amb una tova­llola mullada sobre el cap durant el seu par­tit con­tra Mark King i va ser san­ci­o­nat per “menys­preu al rival”. Però l’sno­oker li deu l’última revo­lució.

Nas­cut el 5 de desem­bre de 1975, ha gua­nyat cinc cam­pi­o­nats del món, té el rècord de 7 Mas­ters i 7 cam­pi­o­nats més del Regne Unit, sumant un total de 19 títols en tor­ne­jos de Tri­ple Crown. El 1993, amb 17 anys i 358 dies, es va con­ver­tir en el campió més jove d’Angla­terra, i ho va ser també del Mas­ters (el 1995, amb 19 anys i 69 dies). En la tem­po­rada 2017-2018, va gua­nyar cinc esde­ve­ni­ments de clas­si­fi­cació en una tem­po­rada, un rècord que com­par­teix amb Hendry, Ding Jun­hui i Mark Selby. Es cal­cula que acu­mula mes d’11 mili­ons de lliu­res en pre­mis, una xifra mai acon­se­guida abans per un altre billa­rista. A més, O’Sulli­van és l’únic juga­dor que ha acon­se­guit 1.000 cen­tury bre­aks en la seva car­rera (un cen­tury break és una pun­tu­ació de 100 punts o més en l’entrada a la taula sense per­dre un tir i reque­reix col·locar almenys 25 boles con­se­cu­ti­ves). Acon­se­guir-los es con­si­dera el més difícil amb un tac en la taula de billar. També ha acon­se­guit el major nom­bre de maxi­mum bre­aks reco­ne­guts ofi­ci­al­ment en la com­petència pro­fes­si­o­nal. I el més ràpid, en 5 minuts i 8 segons en el mun­dial de 1997. Un maxi­mum break con­sis­teix a ficar 15 boles ver­me­lles i de 20 negres de manera con­se­cu­tiva per 120 punts, seguit de les boles dels altres sis colors per sumar 27 punts més.

Va ser número 1 del món el curs 2002-2003 i va ocu­par el lloc durant cinc de les vuit tem­po­ra­des següents, un altre rècord. Després d’una absència de nou anys, el va recu­pe­rar l’any pas­sat. Es va reti­rar el 2012-2013, però la seva amenaça de no tor­nar a jugar va durar un any. A més, ha escrit novel·les poli­ci­als i auto­bi­o­gra­fies i ha pro­ta­go­nit­zat la minisèrie Ame­ri­can Hustle.

A Ron­nie també li diuen The Sno­oker Mac­hine. I amb raó.