L’altra història dels Jocs Olímpics (2)
Atenes invoca drets històrics
El gran èxit de la primera edició dels Jocs va ser que es portessin a terme en una Grècia que es va voler apropiar dels Jocs.
La segona edició, a París, va ser una immensa decepció per a Coubertin, amb els Jocs diluïts enmig de l’Exposició Universal del 1900
El restabliment dels Jocs i la designació d’Atenes com a primera seu es va produir en un context de convulsió política a Grècia. Aquells primers Jocs ja van estar plens d’implicacions polítiques. Jordi I, William Georges Oldenbug, era rei de Grècia des del 1863 quan va ser nomenat per l’Assemblea Nacional Grega després de la destitució del rei Otó I -imposat el 1832 per les grans potències quan Grècia va assolit la independència de l’Imperi Otomà-. Jordi I era el primer membre de la nova dinastia d’origen danès que buscava legitimar la seva dinastia i va veure en els Jocs la oportunitat de fer-ho i, a més, unir el poble grec mitjançant l’esport i aconseguir la Énosis o reunificació panhel·lènica.
Kharilaos Trikoupis va governar gairebé de forma ininterrompuda des del 1882 al 1890, però va perdre les eleccions d’aquell any i així es va iniciar un període en que hi van haver tres caps de govern en tres anys. El desembre del 1893, Trikoupis va declarar la fallida de l’Estat grec davant la impossibilitat de tornar els crèdits. Els Jocs, per tant, no eren tema prioritari pel govern que tenia clar que Grècia no podia fer front a aquelles despeses a causa de la greu crisi econòmica per la que passava el país. L’octubre del 1894 Coubertin va visitar Atenes. El dia que hi va arribar es va trobar que un diari pro governamental titulava: “Els Jocs Olímpics no es faran a Atenes. El comitè pensa que són massa cars”. Coubertin es va entrevistar amb Trikoupis i en les seves memòries afirma que el polític grec li va dir que no intervindrien en la organització dels Jocs però que li oferia “una neutralitat condescendent”. Sobre Trikoupis, Coubertin també va escriure: “Tota idea que ell no havia concebut o com a mínim refet, li semblava detestable. És així que li va agafar mania als Jocs. Des de l’anunci del seu naixement ell va decidir que no tindrien lloc. I es van fer perquè ell va ser enderrocat”. Vikelas havia format a Atenes un comitè d’organització que no va ser gaire efectiu i que acabaria suggerint que els Jocs se suspenguessin. Aquest comitè va xifrar en 600.000 dracmes la quantitat necessària per organitzar bé els Jocs. Per Coubertin amb 150.000 dracmes n’hi havia prou. El 24 de novembre del 1894 la oposició va retreure al govern que havia pres una decisió perjudicial per als interessos nacionals que seria aprofitada pels enemics de Grècia per contestar una vegada més l’origen grec antic dels grecs contemporanis.
El cap de la oposició, Theodoros Deliyannis, veient que els Jocs eren un tema amb el qual podia desgastar el seu rival va decidir que ell si que donaria suport als Jocs. El 13 de gener del 1895 es va constituir el Comitè dels Jocs Olímpics, presidit per Constantí i del qual formaven part membres de la oposició a Trikoupis i elements fidels a l’hereu de la corona. El primer objectiu era aconseguir diners i per això es fan formar comitès especials tant a Grècia com a l’exterior per a recaptar fons a través d’una subscripció popular. Es van recollir 332.756 dracmes a més del milió que l’home de negocis grec establert a Alexandria Georges Averoff va donar per als Jocs. 585.000 dracmes van ser per a a reconstruir l’estadi de marbre i 415.000 dracmes més per a l’organització. Pressionat per tot arreu, Trikoupis va presentar la dimissió al rei i en les eleccions que es van fer el mes d’abril, Deliyannis va arribar al poder. Trikoupis ni tan sols va ser escollit diputat i va marxar a França on va morir l’abril del 1896, just quan a Atenes es celebraven els Jocs Olímpics.
Seu permanent
Els Jocs van reforçar la unitat nacional de Grècia i al mateix temps van significar la seva renaixença i l’inici de la seva homologació com a país occidental. I tot, sense tenir ni els mitjans econòmics ni la cultura esportiva necessàries. Portats per l’entusiasme, i invocant drets històrics, els grecs van demanar que Atenes es constituís en seu permanent dels Jocs, contràriament al que s’havia acordat en el congrés de la Sorbona, on s’havia decidit que els Jocs serien itinerants. La paraula internacional era la més important per a Coubertin de les tres que formaven el COI i era incompatible amb el fet que els Jocs es fessin sempre en el mateix lloc. Segons els grecs, que Atenes fos seu permanent no qüestionava l’internacionalisme dels Jocs. També es posava en qüestió l’autoritat internacional del COI i la seva competència per decidir tot sol on s’havien de fer els Jocs. Coubertin, que en acabar els Jocs d’Atenes havia succeït Vikelas en la presidència del COI segons el principi que el president havia de ser d’on es farien els propers Jocs, i els del 1900 estaven assignats a París des del 1894, no va cedir i el COI va conservar el paper que s’havia atorgat a si mateix de controlar i organitzar els Jocs Olímpics. En aquells primers Jocs, Coubertin ja va transgredir el que s’havia aprovat en el congrés de restabliment: “Els Jocs no poden tenir èxit més que amb el suport dels governs, que el comitè faci tot el que sigui necessari a prop dels poders públics per assegurar la seva participació oficial.” El govern que no donava suport als Jocs va acabar perdent el poder.
Un any després de la fi dels Jocs, tota la eufòria i la confiança en el renaixement de Grècia que van provocar aquells primers Jocs Olímpics, tant pel retorn de Grècia al mapa mundial com per la victòria de Spirodon Louis en la marató van quedar en no res amb la contundent derrota en la guerra contra Turquia. El 1899, es va aprovar a Grècia una llei que deia que el Comitè dels Jocs Olímpics creat el 1895 havia de “vetllar per que cada quatre anys es facin els Jocs que s’havien desenvolupat el 1896”. La llei va ser rebuda irònicament fora de Grècia. El príncep hereu va proposar, a canvi, que es fessin jocs intermedis a Atenes en els anys parells que no hi haguessin Jocs. Només se’n van fer uns, el 1906, que no estan considerats com uns Jocs oficials, però que van ajudar a impulsar l’olimpisme després de les males experiències dels Jocs de París del 1900 i de Saint Louis del 1904. La inestabilitat política que va viure Grècia en l’inici del segle XX van fer oblidar el projecte.
Exposicions Universals
El gran èxit dels Jocs d’Atenes va ser que es portessin a terme. I que es tingués clar que calia fer-ne la segona edició que ja estava concedida a París. Els Jocs del 1900 van ser una gran decepció per a Coubertin. Que ja havia establert contacte amb els responsables de l’Exposició Universal de París l’any 1889. Llavors la seva intenció era que l’ajudessin a difondre l’esport escolar. Ara es tractava dels Jocs Olímpics. I la seva relació amb el comissari general de l’exposició, Alfred Picard no va ser gens bona. En les Memòries, Coubertin diu de Picard que “detestava haver de continuar una idea”. La idea eren els Jocs Olímpics i era de Coubertin, que continuava sol i incomprès contra tothom. Els Jocs però, van quedar diluïts enmig dels actes de l’exposició Universal, amb un munt de competicions que fa que encara avui hi hagi discussions sobre quins formaven part del programa oficial dels Jocs i quines eren simples competicions de demostració afegides. Coubertin no va tenir mai bones relacions amb els diferents governs de la República.
Vist en perspectiva, Coubertin escrivia, el 1931, en les seves Memòries que l’experiència del 1900 “provava que calia estar atents de no deixar mai que els Jocs fossin annexos d’una d’aquestes grans fires al mig de les quals el seu valor filosòfic s’evapora i la seva part pedagògica esdevé inoperant. Malauradament, la unió que havíem fet era més sòlida del que ens pensàvem. Dos cops més, el 1904 i el 1908, ens faria falta, per raons pressupostàries, patir el contacte amb les exposicions”. El ressentiment de Coubertin cap a l’Exposició Universal de París queda clar amb la frase amb que tanca el capítol cinquè de les seves Memòries quan es refereix a la relació amb les diferents exposicions universals: “ En aquest enutjosa barreja, l’olimpisme, si més no, tindria una situació de major independència i no es trobaria reduït a l’humiliant vassallatge al qual se l’havia sotmès a París”.
