L’altra història dels Jocs Olímpics (11)
La Segona Guerra Mundial
Per segona vegada en menys de 30 anys va ser la guerra la que va aturar els Jocs i no els Jocs a la guerra.
Tres dies després de la invasió alemanya de Polònia, el COI encara buscava seu per a l’edició del 1940, a la qual havia renunciat Tòquio.
Al final, es van cancel·lar els Jocs que s’havien d’haver fet el 1940 i el 1944
Els Jocs del 1940 es van atorgar a Tòquio durant la 35a sessió del COI que es va fer el juliol del 1936 amb motiu dels Jocs de Berlín. La capital del Japó va derrotar Hèlsinki per 38 a 27. El COI va concedir els Jocs a un país que estava portant una política molt agressiva amb els seus veïns i que el 1931 havia envaït la Xina, en un conflicte que en aquell moment estava aturat. El juliol del 1937 la guerra entre el Japó i la Xina es va reprendre i va haver-hi qui va demanar la retirada de l’organització dels Jocs del 1940 a Tòquio. El juny del 1937, en la reunió que es va fer a Varsòvia, el COI va atorgar els Jocs d’hivern del 1940 a Sapporo i el president de l’organisme, el comte de Baillet-Latour, va dir en el seu discurs: “Posseïdors de les mateixes qualitats d’ordre i d’organització que els alemanys, respectuosos, com ells, de l’autoritat i dels reglaments, plens dels principis olímpics, que formen el credo dels seus atletes, els japonesos sabran fer bé aquesta tasca”.
El COI no va fer cas a ningú. El mes de febrer els països participants en els Jocs de l’Imperi Britànic van acordar boicotejar els Jocs de Tòquio si el Japó encara estava en guerra en el moment de celebrar-se. El COI no va fer cas ni al seu membre xinès, el doctor Wang, que va enviar un telegrama a la reunió que es va fer el març del 1938 a El Caire, en el qual demanava que es canviés la seu dels Jocs del 1940. En la ressenya de la reunió que es va fer en el butlletí del COI es va escriure: “Com que no hi ha res en el text de la Carta Olímpia que permeti prendre una decisió així, passem a la ordre del dia”. Baillet-Latour va dir al japonès Jigoro Kano que si les hostilitats amb la Xina no s’acabaven, el seu consell al Japó, tant en el seu interès com en el del COI seria que renunciés a organitzar els Jocs. Kano va respondre que no veia cap raó per la qual el Japó no pogués organitzar els Jocs i per la qual les nacions haurien de refusar a participar-hi.
El COI jugava a dues cartes i no va dir que no a l’oferta feta pel seu membre finlandès Ernst Krogius de que els Jocs es poguessin fer a Hèlsinki. Això sí, la decisió s’havia de prendre abans de sis mesos. Londres es va oferir a organitzar els Jocs si ni Tòquio ni Hèlsinki ho podien fer i Oslo es va oferir per ser la seu dels Jocs d’Hivern en el lloc de Sapporo. L’expansionisme d’Alemanya a Europa i del Japó a Àsia no va aturar la maquinària olímpica i a la sessió d’El Caire, les ciutats de Budapest, Lausana, Hèlsinki, Atenes i Londres van presentar la seva candidatura pels Jocs d’estiu i Saint Moritz i Oslo pels Jocs d’hivern del 1944, i Belgrad pels d’estiu del 1948.
El juliol del 1938, el Japó renunciava finalment a organitzar els Jocs del 1940, tant els d’estiu com els d’hivern i el el mes de setembre el COI traslladava els Jocs d’estiu a Hèlsinki. Els d’hivern, després de diversos canvis i renúncies, el juny del 1939 es van atorgar a l’estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen, que ja els havia acollit el 1936. En aquella mateixa reunió del COI a Londres es van atorgar els Jocs d’estiu del 1944 a Londres i els d’hivern a Cortina d’Ampezzo. Menys de tres mesos després, l’1 de setembre del 1939, Alemanya envaïa Polònia i començava la Segona Guerra Mundial.
En guerra i pensant en la seu
Europa estava en guerra però el COI semblava que vivia en un altre món. Tres dies després de la invasió de Polònia, Finlàndia assegurava que estava en condicions d’organitzar els Jocs que s’havien de fer el juliol del 1940. El 16 d’octubre, el president del COI va enviar una carta als membres del COI en la quals els preguntava si consideraven que “en interès de la idea olímpica, és oportú de celebrar els Jocs en el cas que les hostilitats no s’hagin acabat, i, si tinguessin lloc en aquestes condicions, Hèlsinki podria comptar amb la participació del vostre país”. Més de dos mesos després de l’inici de la guerra, el novembre del 1939, Alemanya renunciava a organitzar els Jocs d’hivern del 1940. El president del COI ho va comunicar als seus col·legues en una carta datada el 25 de novembre del 1939 en la qual, a més de lamentar que Alemanya hagués renunciat, mostrava la seva esperança que els Jocs d’estiu es fessin, afirmant que els Jocs eren: “l’expressió de l’ardent desig de la joventut que, d’aquí a la obertura de la celebració de la Olimpíada, gràcies als contactes que s’establiran entre les nacions, fins i tot sense interrompre les hostilitats, es podrien trobar les bases d’un acord que permetessin posar fi als horrors de la guerra”. El 30 de novembre, cinc dies després del desig de Baillet-Latour de que els Jocs d’Hèlsinki es poguessin celebrar, la Unió Soviètica va envair Finlàndia amb l’objectiu de fer un coixí defensiu en previsió d’un atac alemany. El març del 1940, Finlàndia capitulava. El 2 de maig del 1940, Baillet-Latour anunciava que Hèlsinki havia renunciat a organitzar els Jocs d’estiu del 1940 i que, d’acord amb l’article 2 de la Carta Olímpica, els Jocs de la 12a Olimpíada no es celebrarien. Quan el president del COI va anunciar el final de les seves esperances de que els Jocs no s’interrompessin, Alemanya i l’URSS ja s’havien repartit Polònia, els soviètics havien establert protectorats a les tres repúbliques bàltiques i Alemanya havia iniciat la invasió de Noruega i Dinamarca. El 10 de maig va començar la ofensiva alemanya contra Bèlgica i Holanda i el 14 de juny els alemanys entraven a París. França es va rendir el 22 de juny.
Controlar el COI
Durant la guerra, els alemanys van mantenir una intensa activitat esportiva i diplomàtica per fer-se també amb el controls dels organismes esportius internacionals. Inclòs el COI. El president del COI, Henri de Baillet-Latour, s’estava a la Bèlgica ocupada sota comandament del general Walter von Reichenau que era membre del COI des del 1938. El juliol del 1940 Carl Diem li va portar el pla de reorganització del COI que proposaven els nazis. Diem va escriure en el seu diari que Baillet-Latour va aprovar el seu projecte i que van quedar en continuar les negociacions. El novembre, Von Tschammer, Von Halt i Diem van tornar a anar a Brussel·les. En l’informe que el màxim responsable de l’esport nazi, Von Tschammer, va enviar al ministeri d’afers exteriors, es deia que Baillet-Latour va acceptar la proposta de rejovenir el comitè i també que en els estats autoritaris els membres del COI fossin nomenats pel govern del país i no pel COI. Baillet-Latour, però no va convocar cap sessió del COI, imprescindible per aprovar qualsevol canvi de normes. Baillet-Latour va morir el 6 de gener del 1942.
Submarins amb anells olímpics
Els nazis es van apropiar dels símbols olímpics fins a límits quasi inimaginables. Un nombre indeterminat de submarins alemanys van combatre en la Segona Guerra Mundial portant els anells olímpics dibuixats en el seu casc. Ho va descobrir Joseph Schirmer, un aficionat a la filatèlia olímpica un dia que fullejava un llibre sobre la marina alemanya en la Segona Guerra Mundial i va veure una foto d’un submarí del tipus IX C amb els anells olímpics pintats a la torreta de la nau. Schirmer, que havia estat oficial de la marina, ho va explicar en un article que va publicar l’any 1977 en la revista del COI. Segons ell, la societat alemanya tenia tant clara la seva supremacia en tots els terrenys que quan van organitzar els Jocs del 1936 van adoptar els anells olímpics com el símbol que mostraria els seus sentiments de superioritat esportiva. I el van fer servir en tots els àmbits. També en la marina i totes les tripulacions que es van formar durant el 1936 van dibuixar l’emblema olímpic en les seves naus, Schirmer va esbrinar que sis dels vuit submarins de la flota d’entrenament de la zona de Pillau portaven els anells olímpics i que hi va haver moltes tripulacions noves que quan es van formar amb posterioritat als Jocs també es van dibuixar els anells. Com el submarí que va veure en el llibre, l’U-537 que va ser botat el 1943 i que va ser enfonsat per un submarí dels Estats Units a l’oceà Índic el novembre del 1944.
Jocs de presoners
La Segona Guerra Mundial va aturar els Jocs Olímpics de forma oficial, però tant el 1940 com el 1944 es van fer uns Jocs Olímpics de presoners de guerra en els camps de presoners alemanys. La primera edició es va inaugurar el 31 de juliol del 1940 a l’Stalag XIII, a Langwasser, aprop de Nuremberg. Van ser uns Jocs clandestins, fets d’amagat dels alemanys i en els quals van participar presoners de França, Iugoslàvia, Bèlgica, la Gran Bretanya, Rússia, Noruega i Polònia. Fins i tot es va fer una bandera, de 29x46 centímetres, amb la camisa d’un presoner polonès en la qual van pintar els anells olímpics i els colors dels països dels participants. La bandera està guardada en el Museu dels esports i del turisme de Varsòvia. L’any 1979, el director polonès A. Kotowski va fer una pel·lícula, titulada Olimpiada 40, inspirada en la història d’un dels participants, Teodor Niewiadomski. El 1944 també hi van haver Jocs de presoners. Es van fer en el camp d’oficials de Woldenberg del 23 de juliol el 13 d’agost i en el de Gross Born del 30 de juliol al 15 d’agost. En aquest cas van ser autoritzats pel comandament del camp. Hi van participar 369 persones que van competir en futbol, handbol, bàsquet, voleibol, atletisme, boxa i escacs. També es van organitzar concursos de pintura, escultura i música.
Igual que va fer al final de la Primera Guerra Mundial, el COI va fer via a tornar a l’activitat quan va acabar la Segona Guerra Mundial. El 30 d’abril del 1945, Hitler es va suïcidar en el seu búnquer de Berlín, El 7 de maig, Alemanya va capitular. El Japó ho faria el 2 de setembre. El mes d’agost, del 21 al 24, la comissió executiva del COI es va reunir a Londres i va decidir seguir endavant amb els Jocs. Henri de Baillet-Latour havia estat substituït de forma provisional pel suec Siegfried Edstroem. L’1 de setembre de 1945 Edstroem va enviar una circular als membres del COI demanant que la concessió dels Jocs del 1948 fos atorgada a una ciutat màrtir. Repetint el procés que va portar els Jocs del 1920 a Anvers, la comissió executiva va recomanar que es votés a Londres -ciutat que havia rebut els Jocs del 1944 que no es van poder disputar-, que va ser triada per recuperar l’aventura olímpica després d’una altra guerra que l’olimpisme tampoc va aturar.
La primera sessió del COI després de la Segona Guerra Mundial va començar el 3 de setembre del 1946 a la Universitat de Lausana. En el seu discurs inaugural, Edstroem va recordar que l’olimpisme havia complert 50 anys en plena guerra: “la guerra estava en el seu paroxisme i tota mena de restriccions van impedir a la major part dels membres del COI assistir a la celebració”. La federació internacional d’esgrima va demanar al COI que fes saber a les federacions internacionals quins països serien convidats als Jocs, i la de natació va demanar quins eren els òrgans que convidaven a les nacions als Jocs Olímpics. Lord Burghley, president del comitè executiu del comitè organitzador dels Jocs de Londres va respondre que ho feia el comitè organitzador i que el ministeri d’afers estrangers de la Gran Bretanya no n’havia estat informat. 14 nous membres, de 13 països diferents van ser admesos en el COI. Tots de països que havien estat en el bàndol des aliats durant la guerra. Edstroem va ser escollit president i Brundage, vicepresident.
El 1947 els membres del COI es van reunir a Estocolm. La designació de la seu dels Jocs de 1952 va ser el més important que es va tractar. Que tot tornava a estar en marxa ho prova que set ciutats van presentar la seva candidatura. Hèlsinki, ciutat derrotada per Tòquio en la lluita pels del Jocs del 1940, que després va rebre els Jocs per la renúncia dels japonesos i que, finalment, no els va poder organitzar per culpa de la Segona Guerra Mundial, va aconseguir finalment els seus Jocs. Un altre cosa que portaria molta feina al COI en els següents anys seria el reconeixement dels diferents comitès olímpics nacionals. A Estocolm es van presentar 13 peticions de reconeixement. Corea, Iran, Birmània, Guatemala, Panamà i Trinitat van ser reconeguts, però en els casos més problemàtics, com Alemanya i el Japó, el COI ho va deixar per a més endavant. També es va refusar la petició de reconeixement d’un comitè olímpic de Letònia format a l’exili. En l’informe que va presentar el comitè organitzador de Londres quedava clar que ni Alemanya ni el Japó participarien en els Jocs del 1948 perquè no tenien comitè olímpic. Tampoc l’URSS. 54 països van ser convidats a participar en els Jocs de Londres. Els Jocs de Londres van ser austers, com no podia ser d’una altra manera. El més important era que 12 anys després els Jocs es tornessin a disputar. En una ciutat que havia patit tantes destrosses, l’esport no era cap prioritat, però els anglesos van acceptar per aquell punt d’orgull de l’Imperi que havien sigut. Els anglesos es consideraven els pares de l’esport modern i creien que els Jocs eren com un fill seu. Fer els Jocs a Londres va servir per ajudar a refer la moral dels anglesos després de la guerra i organitzant-los, els govern britànic va voler demostrar al món que la Gran Bretanya encara podia jugar un paper important en els temps que havien de venir.
