L’altra història dels Jocs Olímpics (24)
L’Operació Garzón
El govern espanyol, de la mà del jutge Garzón, va endegar una campanya contra l’independentisme agafant com excusa evitar atemptats durant els Jocs de Barcelona que va indignar la societat catalana.
Desenes de persones van ser detingudes i torturades en una operació política de l’Estat espanyol, que va acabar condemnat a Europa per no haver investigat les denúncies de tortures
Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser un èxit esportiu, de públic, d’organització, una autentica festa ciutadana durant els setze dies que van durar. Els Jocs van transformar urbanísticament la ciutat de Barcelona i van fer que es projectés al món com mai ho havia aconseguit. Els Jocs de Barcelona van ser també, però, un gran intent de part de l’Estat espanyol d’espanyolitzar Catalunya, de convertir la capital de Catalunya en una ciutat espanyola que havia aconseguit alló que la capital ni tan sols havia somniat mai: ser seu olímpica. Ja des del mateix moment que el COI, en boca del seu president, Joan Antoni Samaranch, va anunciar que al món que els Jocs del 1992 es farien a “Barsalona”, va quedar clar que Catalunya i els catalans serien plat de segona fila en aquell festa on els Jocs es combinaven amb el Quinto Centenario, la Expo de Sevilla i la capital cultural europea de Madrid. El govern de la ciutat, en mans del PSC i d’un Pasqual Maragall que el primer que va fer, un cop els Jocs eren de Barcelona, va ser oferir-los al rei: “Por Espanya, majestad”.
Els Jocs van tenir suport, una gran suport ciutadà. Barcelona i Catalunya tenen una tradició esportiva molt i molt llarga. També va haver-hi oposició, política, cultural, veïnal, fe gent i grups que no volien que els Jocs fossin una excusa per una nova especulació immobiliària i que es van negar que la cultura catalans quedés reduïda a un folkorisme, com si els Jocs es fessin en alguna de les capitals de les comunitat autònomes inventades amb la Constitució espanyola del 1978.
Freedom for Catalonia
El govern socialista volia presentar una Espanya moderna i democràtica al món. Fins i tot va negociar que no hi hauria atemptats d’ETA durant els Jocs Olímpics. A Catalunya encara existia Terra Lliure, molt debilitada després que Àngel Colom, que des de la Crida a la Solidaritat havia entrat amb un grup nombrós de gent a ERC i n’havia aconseguit ser el secretari general, havia negociat amb el gros de la organització armada que abandonés les armes. El govern del PSOE però, es va espantar amb la campanya Freedom for Catalonia, que pretenia donar un missatge pacífic del que era i representava Catalunya i que va aconseguir un ressò notable durant l’arribada, el 13 de juny, de la flama olímpica a Empúries i en tot el seu recorregut per terres catalanes. Al darrere d’aquella campanya hi havia molt gent diversa com les joventuts de Convergència, ERC, la Crida i altres organitzacions. Acció Olímpica d’Òmnium Cultural era qui donava la cara. Això, afegit a l’espectacular xiulada que tres anys abans havia hagut de sentir el rei d’Espanya durant la inauguració de l’Estadi Olímpic, va acabar d’engegar totes les alarmes i va posar en marxa els serveis secrets espanyols.
És en aquest context, quan es desencadena l’Operació Garzón, batejada així perquè va ser dirigida per qui era titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiencia Nacional, Baltasar Garzón. Era una operació que els serveis secrets, més que no pas la policia, havien planificat des de feia temps. Terra Lliure ja havia anunciat la seva dissolució al juliol del 1991. Però un petit grup va continuar endavant, tot i que ja estava infiltrat pels serveis secrets. Les seves accions i especialment un atemptat contra les oficines de l’Inem que va causar ferits, van ser l’excusa per començar una operació de neteja contra l’independentisme català amb l’excusa d’evitar un atemptat durant els Jocs Olímpics.
Allau de detencions
Les detencions van començar la matinada del 29 de juny després de descobrir-se dos artefactes a Girona. Aquella mateixa matinada van arrestar set persones que van ser traslladades a Madrid, interrogades per la Guàrdia Civil i posades a disposició del jutge. Garzón va continuar ordenant detencions. Ja no es tractava d’activistes a qui havien enxampat en relació amb els artefactes. La decisió d’un dels primers detinguts d’acollir-se al procés de reinserció va ser utilitzada pel jutge per ordenar detencions indiscriminades de militants independentistes, molt dels quals només per haver-lo acollit a casa o haver-li deixat diners. Hi va haver una onada de detencions entre l’1 i el 14 de juliol i més al setembre i al desembre, quan ja s’havien acabat el s que es van definir com els Jocs. Entre detinguts, encausats i dirigents polítics que van haver de declarar al jutjat, van ser gairebé seixanta persones. Disset dels detinguts van ingressar a la presó i un any després d’engegar-se l’operació, eren catorze els que restaven en presó preventiva a l’espera de judici.
La societat catalana va reaccionar amb una certa alarma quan es van localitzar els artefactes explosius. Però quan van arribar les detencions indiscriminades a Girona, Banyoles, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Tarragona, Benicarló i València, quan van ser registrades les seus de l’MDT de Barcelona i la policia va entrar amb la pistola a la mà a la seu de la revista El Temps de València, quan es van conèixer les primeres denúncies de tortures, va reaccionar amb estupor i indignació.
En el primer moment els moviments independentistes van fer sentir la seva veu als mitjans que els ho permetien. Però la sensació que s’havien trepitjar algunes línies vermelles i que s’estava vulnerant l’Estat de Dret va fer que dies després comencessin a alçar-se veus com les del president Pujol, l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, i el bisbe Jaume Camprodon. Es van fer actes massius i de suport al Palau de las Música o el Concert “Catalunya vol viure en Llibertat”, a Girona.
Molts detinguts durant l’Operació Garzón, algun dels quals van denunciar tortures, no van ser ni tan sols acusats de cap càrrec i van sortir en llibertat. De tota l’operació que va afectat gairebé seixanta persones, vint-i-cinc van ser jutjades amb acusacions que anaven des de l’associació a banda armada i tinença d’explosius fins a terrorisme. El judici va començar el 3 d’abril del 1995. Durant el judici, el fiscal ja va demanar l’indult total o parcial per a la majoria del acusats. El 10 de juliol es va dictar sentència. Divuit dels acusats van ser condemnats a diverses penes, i set van ser absolts En la sentència, el tribunal feia una mena de proposta d’indult. Finalment, el govern espanyol, que ja presidia José Maria Aznar (PP) va aprovar l’indult en el consell de ministres del 28 de juny del 1996.
Tortures
Disset dels detinguts per la Guàrdia Civil van denunciar tortures. Cops al cos, braços, cames, genitals i al cap fets amb una guia de telèfons, bosses al cap per provocar l’asfixia i, en algun cas, descàrregues elèctriques. El govern espanyol va avalar les operacions policials. Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil va dir que no hi va haver ni un cop. Baltasar Garzón va assegurar temps després que no podia investigar les tortures. Després que l’Audiencia Nacional ordenés una investigació, un jutjat i l’Audiència de Madrid van arxivar el cas. El Constitucional no els va donar empara. L’advocat Sebastià Salellas en nom de quinze detinguts, va portar el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans que el 2 de novembre del 2004 va condemnar l’Estat espanyol a indemnitzar els detinguts per no haver investigat les denúncies de les tortures. La sentència va remarcar “l’absència d’una investigació oficial efectiva sobre dites al·legacions” de tortures.
