L’altra història dels Jocs Olímpics (3)
La decepció americana
Chicago havia de ser la primera seu als Estats Units, però es va forçar el trasllat a Saint Louis, que va organitzar unes denigrants proves per a esportistes no blancs.
El retorn a Europa va orbir una nova etapa, que la Primera Guerra Mundial aturaria bruscament
Després d’Atenes i de París, el següent pas previst per Coubertin per fer realment internacional la seva obra era que els Jocs anessin a Amèrica. Al 1894 ja havia quedat clar que seria així i tot i que Estocolm i Berlín van demanar els Jocs, es va imposar el criteri de Coubertin i el 21 de maig del 1901 el COI va designar Chicago com a seu del 1904. La tercera Olimpíada tampoc seria tranquil·la. L’any 1903 es commemorava el centenari de la cessió per part de França de l’estat de Lousiana als Estats Units i a Saint Louis es preparava una gran exposició per a celebrar-ho. El maig del 1902 es va anunciar que l’exposició no es faria el 1903 sinó el 1904. Si a això hi afegim la rivalitat entre Chicago i Saint Louis ja tenim un nou embolic format, ja que Saint Louis, derrotada per Chicago el 1901, va demanar que els Jocs es traslladessin de ciutat.
Saint Louis tenia previst incloure competicions esportives dintre de la seva exposició en les quals no se seguirien les estrictes regles d’amateurisme que el COI imposava. Un argument més que va fer que el 23 de desembre del 1902 els membres del COI votessin a favor (14 a favor, 2 en contra, 5 abstencions) del canvi de seu que ells mateixos havien decidit, de forma unànime, un any i mig abans. De fet, encara va ser pitjor, ja que Coubertin, a més a més , va demanar al president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, el seu arbitratge en el conflicte. Roosevelt es va decantar per Saint Louis. A les memòries, Coubertin diu que aquest arbitratge el va demanar “oficiosament”. La seu d’uns Jocs la va decidir el president d’un país, no el COI, tot i que es vulgui dissimular de mil i una maneres. En un article del 1903 aparegut en la Revista Olímpica es justificava el canvi de seu tot dient que el que importava era que els Jocs es farien a Amèrica, tal i com havia decidit el COI el 1901, i que el lloc de celebració fos una o altra ciutat dels Estats Units importava poc. Els Jocs de Saint Louis van passar a la història per les jornades antropològiques absolutament denigrants reservades a atletes no blancs que van ser una mostra de tot allò que no és l’esperit olímpic. Els membres del COI ni tan sols van anar a Saint Louis. La tradicional trobada que feien durant els Jocs la van fer en aquesta ocasió a Londres.
De Roma a Londres
El full de ruta de Coubertin deia que el retorn dels Jocs a Europa havia de ser a Roma. La capital italiana va presentar la candidatura el 1903 i el 1904 va ser designada seu dels Jocs del 1908. Roma era la capital però no tenia ni el poder econòmic ni la unanimitat de les altres grans ciutats de la península. Milà, que es considerava la capital esportiva d’Itàlia i Torí, també volien els Jocs. Coubertin ho tenia clar: “Els Jocs Olímpics a Milà i a Torí serien quelcom que no serviria gens ni mica per a la nostra causa. Jo volia Roma perquè només allà, de retorn de la seva excursió a la utilitària Amèrica, l’olimpisme revestiria la toga sumptuosa, teixida d’art i de pensament de la qual jo l’havia volgut revestir des de bon començament”. La premsa italiana parlava que els Jocs havien estat concedits a Itàlia i la candidatura pensava en fer proves a Nàpols i a Milà. Allò que posteriorment seria conegut com a subseus i que llavors va aixecar les alarmes. Els problemes d’organització i política van acabar portant els Jocs lluny de Roma. L’erupció del Vesubi el 5 d’abril del 1906, que va provocar 2.000 víctimes va ser el cop de gràcia i aquell mateix mes, els Jocs de la quarta olimpíada es van traslladar a Londres. Ni tan sols en la revista del COI se’n va explicar el perquè. En les Memòries, Coubertin diu: “Aquesta nova dificultat ens en recordava d’altres que ens aconsellen un silenci prudent” i es limita a dir: “Discretament, el teló va baixar sobre el decorat del Tíber i s’aixeca tot seguit en el del Tàmesis”.
El 19 de novembre del 1906, el COI atorgava els Jocs a Londres. Els Jocs van agafar una nova dimensió a la capital del país que havia inventat o reglamentat moltes de les disciplines olímpiques. Els anglesos van incorporar a la cerimònia inaugural la desfilada de les diferents delegacions, cadascuna rere la seva bandera. Va ser el primer cop que en els Jocs es va veure quelcom de semblant al que s’acabaria convertint en la gran escenografia olímpica que ara coneixem. Va ser a Londres on el bisbe de Pennsilvània, Ethelbert Talbot, va dir aquella frase que sovint s’atribueix a Coubertin, que el que va fer va ser dir-la citant el religiós: “L’important en aquests concursos no és guanyar sinó participar.”
Sense Exposició Universal
L’èxit de Londres va tenir la seva continuïtat a Estocolm, el 1912, en uns Jocs que van comptar amb 28 països. Per primer cop des del 1896, els Jocs Olímpics es disputaven sense cap lligam a una Exposició Universal. Semblava que començava una nova etapa que la Primera Guerra Mundial tallaria de soca-rel. La presència a Estocolm de les delegacions del gran ducat de Finlàndia, sota tutela de Rússia i de Bohèmia, membre de l’imperi austrohongarès, va provocar tensions. L’any 1911 un diari esportiu d’Àustria, l’Allgemeine Sport Zeitung va publicar un article sobre els equips que podien participar als Jocs d’Estocolm en què hi havia algunes errades. Coubertin va voler aclarir les coses i va enviar una carta al diari en la qual defensava que podia haver una geografia esportiva diferent de la política: “La regla fonamental de les Olimpíades modernes està en dues paraules: tots els esports, totes les nacions i el COI, que és la més alta autoritat en aquesta matèria no la pot canviar. Jo afegeixo que una nació no és necessàriament un Estat independent i que hi ha una geografia esportiva que de vegades pot ser diferents de la geografia política”.
La discussió a Suècia, sobre en quin ordre desfilarien els equips en la cerimònia inaugural -diferent segons quin alfabet s’utilitzés- va fer veure a l’ambaixador austríac que Bohèmia era a la llista de participants en els Jocs. La cancelleria imperial va comunicar a les autoritats sueques que tots els esportistes de l’Imperi havien de desfilar plegats i que el nom de Bohèmia havia de desaparèixer de la llista. De Rússia també va arribar una carta reclamant l’eliminació de Finlàndia. El comitè organitzador va dir que era una decisió que corresponia al COI i que acataria la seva decisió. Coubertin va arreglar el problema situant l’equip de Bohèmia rere el d’Àustria i abans del de Bèlgica i el de Finlàndia just darrera el de Rússia. Així desfilaven junts i separats al mateix temps. El problema de les banderes es va solucionar fent pujar un gallardet amb els colors txecs o finlandesos al costat de les banderes austríaca o russa.
Nacions polítiques
Dos anys després, en el congrés del 20è aniversari del COI que es va fer a París, hi va haver marxa enrere. Coubertin, malalt, amb prou feines hi va participar -hi ha qui considera que va ser una malaltia tàctica perquè sabia com anirien les coses- i les deliberacions les van dirigir els dos vice-presidents, el príncep austríac Von Windisch-Graetz i l’alemany Wilhelm Horning. Finalment el COI va decidir que “en contra antics costums, només les nacions polítiques” podien participar en els Jocs. I van fer una llista de nacions: Egipte, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Xile, Xina, Alemanya, Dinamarca, França, Grècia, Gran Bretanya, Irlanda, Holanda, Itàlia, Japó, Canadà, Luxemburg, Mèxic, Noruega, Àustria, Perú, Portugal, Romania, Rússia, Suècia, Suïssa, Sèrbia, Espanya, Sud-àfrica, Turquia, Hongria i els Estats Units. Només els membres del COI que eren dels Estats Units i de Txecoslovàquia van votar en contra de la resolució. Per tant, Bohèmia i Finlàndia no podrien competir al marge d’Àustria i de Rússia a Berlín-1916. Ja no hi hauria més banderes amb afegits. La Primera Guerra Mundial, que va esclatar dies després de es fes el congrés del COI va deixar en quasi no res els acords presos, tot i que el 1920 encara se’n patirien algunes conseqüències.
