L’altra història dels Jocs Olímpics (4)
La Gran Guerra
L’olimpisme va comprovar el 1914 que no tenia cap capacitat per aturar les guerres, que eren elles les que impedien tirar endavant els Jocs.
Per primera vegada una edició dels Jocs Olímpics, la que s’havia de fer a Berlín el 1916, no es podria disputar
El 28 de juny del 1914 l’hereu de l’Imperi austríac Francesc Ferran va ser assassinat a Sarajevo. El 28 de juliol Àustria va declarar la guerra a Sèrbia. Començava una sèrie de reaccions en cadena que conduirien a la Primera Guerra Mundial i que trencarien el somni de Pierre de Coubertin. No va ser la guerra la que va deixar pas als Jocs Olímpics sinó que van ser aquests els que no es van poder celebrar l’any 1916 perquè tota Europa estava en flames i l’olimpisme no va quedar-ne al marge.
La independència dels membres del COI respecte als governs dels seus Estats, un dels punts claus de tota l’arquitectura olímpica construïda per Coubertin durant 30 anys, estava a punt de passar una dura prova. Els Jocs del 1916 s’havien de fer a Berlín, la capital d’un dels Estats agressors i la majoria dels membres del COI pertanyien a nacions que estaven en guerra amb Alemanya. El president del COI es va negar a substituir Berlín per una altra ciutat com a organitzadora dels Jocs de la sisena Olimpíada. Coubertin va poder aplicar una de les seves màximes. Uns Jocs es fan o no, però no es canvien de data i la numeració es manté. Berlín havia aspirat als Jocs del 1904, el 1908 i el 1912. Una i altra vegada havia estat derrotada o havia cedit en les seves intencions pensant que la propera seria la seva. Com el 1909, quan Coubertin els va donar garanties que si deixaven els Jocs del 1912 a Estocolm, els del 1916 serien seus. I així va ser. El 4 de juliol del 1912, a Estocolm, Berlín va rebre la organització dels Jocs del 1916.
Seu en temps de guerra
Quan va esclatar el conflicte mundial, l’estiu del 1914, els alemanys van pensar que duraria poc i no es van plantejar que els Jocs previstos per dos anys després s’haguessin d’anul·lar. Coubertin va pensar en traslladar-los algun país escandinau o als Estats Units, però va témer que fer-ho provoqués un trencament posterior de l’olimpisme. L’esclat de la guerra va provocar conflictes interns entre alguns membres del COI. Com el britànic Cook, que va dimitir el 1915 “per no haver de seure en un comitè al qual deshonora la presència d’alemanys”. A més els alemanys van fer saber al COI que podrien reclamar que s’apliqués la norma que deia que el comitè olímpic havia de tenir la seva seu en la ciutat organitzadora dels Jocs i que fins llavors no s’havia aplicat mai. De fet, des de la seva fundació el 1894 el COI no havia tingut cap seu fixa. Es deia que el COI era on era el baró de Coubertin, ja fos quan n’era el president o el secretari general.
El baró de Coubertin, que havia fet de l’internacionalisme una de les bases del seu projecte de restauració dels Jocs Olímpics, es va trobar amb el dilema que la seva pàtria era agredida per l’enemic habitual del darrer segle i que havia de defensar-la però al mateix temps tenia al davant una gran oportunitat per refermar el seu projecte que anava més enllà de les nacions. L’1 de gener del 1916, Coubertin es va incorporar a l’exèrcit francès. Tenia 51 anys, li van encarregar tasques pedagògiques i no va anar mai al front. Va deixar la presidència del COI de manera provisional ja que va considerar que no li semblava correcte que fos presidit per un soldat, tot i que va seguir amb la seva tasca a través de les relacions personals que havia forjar durant tots aquells anys. Entre el 1915 i el 1919 el president interí del COI va ser el baró suís Godefroy de Blonay. Coubertin, que sempre va dirigir el COI de forma personal i autoritària, sense fer gaire cas a la estructura que ell mateix havia muntat, va donar resposta el 1915 a la qüestió d’on estava la seu del COI. Sense dir-li res al baró de Blonay, el 10 d’abril del 1915, Coubertin i l’Ajuntament de Lausana van signar l’acord pel qual s’instal·laven a la ciutat el centre administratiu i els arxius del COI.
La Primera Guerra Mundial no va acabar amb l’olimpisme però el COI va comprovar que no estava més enllà del be i del mal, que el primer gran conflicte al qual s’havia hagut d’enfrontar l’havia deixat inoperant i que la seva activitat només es podia dur a terme en temps de pau, una pau que el COI no estava en condicions d’imposar a ningú. Tot al contrari. L’esport s’estava convertint en un fenomen planetari i els governs començaven a veure que de les activitats esportives en general i dels Jocs Olímpics en particular se’n podia fer un ús polític. El triomf de la revolució a Rússia va alterar encara més el mapa polític i social d’Europa. La Primera Guerra Mundial havia estat molt cruenta. Les nacions van veure que els Jocs Olímpics eren un lloc on dirimir quina era la millor sense tenir baixes. L’any 1913, es va escriure això en un diari alemany: “La idea olímpica de la era moderna simbolitza una guerra mundial, que no mostra el seu caràcter militar obertament, però que dona, a aquells que saben llegir les estadístiques esportives, un idea suficient de la jerarquia de les nacions”.
