L’altra història dels Jocs Olímpics (22)
Una tria arriscada
El COI va atorgar els Jocs del 1988 a Seül l’any 1981, quan Corea del Suid estava sortint una dictadura militar.
L’estira-i-arronsa amb Corea del Nord per fer una mena de coorganització va acabar amb els coreans del nord boicotejant els Jocs dels seus veïns, amb els quals encara estaven, tècnicament parlant, en guerra
El boicot a Los Angeles-84 va afectar molt Joan Antoni Samaranch, que va convocar una sessió extraordinària del COI l’1 i 2 de desembre, per entre altres coses, estudiar si se sancionava els comitès que no havien anat a Los Ángeles. No va haver-hi sancions, perquè no hi havia cap base normativa en la qual basar-se i també perquè Samaranch i el COI van ser fidels al seu pensament de que un boicot a qui acaba perjudicant és als atletes i, per tant, el que ells no podien fer era sancionar un comitè sense poder participar en els propers Jocs. En la resolució final, es deia que un dels deures dels comitès olímpics nacionals era assegurar, sota invitació del COI, la participació dels atletes del seu país en els Jocs i que el COI era l’únic que podia decidir si es compleixen o no les condicions necessàries per a que uns Jocs es duguin a terme. El COI també va decidir que a partir dels Jocs de Seül, les invitacions per participar en els Jocs les enviaria el COI i no el comitè organitzador, tal i com es feia fins llavors.
Samaranch tenia clar que els problemes que havia patit el COI en els dos darrers Jocs no eren culpa seva i va mirar al futur. “Els problemes del COI són el funció de la situació internacional. Si va malament, hi ha riscos. Si va millorant, com jo crec i desitjo que passarà, llavors no tindrem ni problemes ni riscos de boicot a Seül” va dir el president, que va veure complert el seu pronòstic i els Jocs van entrar en una època de tranquil·litat fruit dels canvis polítics que hi van haver. Quan Samaranch va tancar la sessió extraordinària ja podia intuir que a Seül podria tenir, com a mínim, un problema. El líder cubà Fidel Castro li va enviar una carta en la qual li proposava que, per evitar qualsevol boicot a Seül, els Jocs es repartissin entre les dues Corees.
Protecció de l’ONU
Després d’anys de proclamar la seva independència, el COI va decidir aixoplugar-se sota el paraigües de les Nacions Unides, en l’inici d’una col·laboració-dependència que va continuar amb la declaració de la treva olímpica i amb el canvi de la regla d’admissió dels comitès olímpics que faria el 1996. En la 90a sessió que es va fer el juny del 1985 a Berlín est, el COI va repetir la petició que ja havia fet després del boicot a Moscou perquè l’ONU protegís els Jocs Olímpics. És clar que al mateix temps va atorgar l’Ordre Olímpica al president de la RDA, Erich Honnecker, que havia boicotejat els Jocs de Los Ángeles deu mesos abans. També la van rebre el dictador romanès Nicolae Ceaucescu, que si que va portar Romania als Jocs i el llavors director general de l’esport de la Generalitat, Josep Lluís Vilaseca. En aquella sessió, Carles Ferrer Salat va entrar en el COI.
El COI va triar Seül com a seu dels Jocs del 1988 l’any 1981. Va ser una elecció sorprenent. La rival era Nagoia i semblava que la candidata d’una de les grans potències econòmiques no havia de tenir rival en la capital d’un país que estava sota una dictadura militar. En canvi, Seül va guanyar per 52 a 27. Poc després de l’elecció, l’alcalde de Seül va dir que esperava que els Jocs fossin un punt de partida pel diàleg entre les dues Corees i tres mesos més tard, el president del CON de Corea del Sud va fer una crida al seu homòleg del nord per a fer un equip conjunt per als Jocs. Crida que no va tenir resposta. El 1981, Corea del Sud era una dictadura militar ben vista pels Estats Units i que estava aconseguint refer econòmicament el país. El president era Chun Doo-Hwan, el tercer general que manava des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Després dels boicot a Moscou, era una aposta arriscada del COI, ja que Corea del Sud no tenia relacions diplomàtiques amb cap dels països de l’òrbita soviètica. La península de Corea, amb el país dividit en dos Estats era un dels principals escenaris de la guerra freda. Tècnicament, els dos Estats coreans estaven en guerra, ja que es va signar un armistici, però mai la pau. El discurs del COI era que els Jocs podien ajudar el país a obrir-se a l’exterior i a enfilar el camí cap a la democràcia.
Fidel Castro anima la festa
Amb els coreans del nord fora del circuit mundial d’informació, Fidel Castro es va convertir en el gran animador de l’inici de l’Olimpíada de Seül. El juliol del 1985 va fer una crítica ferotge al COI, al qual va qualificar d’institució “oligàrquica, autàrquica, concebuda i organitzada amb idees del segle passat, de l’Edat Mitjana, com les ordres de cavalleria de l’època de les Creuades”. Castro va afirmar que calia reformar el moviment olímpic “amb unes fórmules veritablement democràtiques en què tots els països estiguin representats per delegats electes i sota la tutela de les Nacions Unides” El líder cubà també va dir que no tenia res decidit sobre si Cuba aniria o no a Seül i va reiterar la seva proposta de coorganització entre les dues Corees. Una proposta que Corea del Nord va plantejar obertament al COI aquell mateix mes i que va ser rebutjada plenament per Samaranch: “Li he dit al ministre coreà que el COI no pot fer res que violi la Carta Olímpica”. Tot i això, el COI va organitzar fins a quatre reunions, l’octubre del 1985, el gener i el juny del 1986 i el juliol del 1987, amb representants de les dues Corees per parlar de la coorganització. El COI va oferir a Corea del Nord la organització de les proves de tir amb arc, tennis de taula, voleibol femení, un grup del torneig de futbol i la cursa de ciclisme en ruta masculina. A les seves memòries, Samaranch explica que tenia clar que els coreans dirien que no perquè no estaven en condicions d’organitzar res, però que amb aquesta oferta ells van quedar d’allò més bé. Els anys de preparació dels Jocs van estar plens de conflictes a Corea del sud. Les manifestacions d’opositors que eren durament reprimides eren el pa de quasi cada dia. Una gran manifestació, el juliol del 1987,i el cada cop més proper inici dels Jocs, va acabar de convèncer Chun Doo-Hwan que havia de deixar el poder i el desembre del 1987, un altre general, Roh Tae-woo, va guanyar les eleccions. Roh Tae-woo va inaugurar els Jocs, però quan va deixar la presidència va acabar condemnat, igual que Chun Doo-Hwan, per corrupció i per la seva participació en la repressió dels anys vuitanta.
Cuba diu no
L’11 de gener del 1988 els temors que hi hagués un quart boicot seguit en els Jocs Olímpics es van esvair quan el president del comitè olímpic de l’URSS, Marat Gramov -que el mes de setembre a Seül seria escollit membre del COI-, va anunciar que la Unió Soviètica aniria a Seül. Les coses estaven començant a canviar, ja que la RD Alemanya, Romania, Hongria, Bulgària i Polònia havien comunicat abans que l’URSS que participarien en els Jocs. L’URSS tenia relacions diplomàtiques amb Corea del Nord, però no amb Corea del Sud. Tècnicament, a Seül hi va haver boicot, tot i que fos molt menor. El mateix dia que la Unió Soviètica deia el sí, Corea del Nord confirmava el que tothom sabia i ningú deia oficialment, que els seus esportistes no creuarien el paral·lel 35 per anar a Seül. El termini per inscriure’s als Jocs s’acabava el 17 de gener. La incògnita de que faria Cuba es va resoldre el 15 de gener. El comitè olímpic cubà, en una reunió a la qual va assistir Fidel Castro, va decidir que no aniria a Seül en solidaritat amb Corea del Nord. Nicaragua, Etiòpia, Albània i les illes Seychelles tampoc van anar als Jocs. Nicaragua va informar al COI que la situació interna del país li impedia anar als Jocs i els altres tres no van respondre. 161 dels 167 comitès reconeguts van confirmar que anirien a Seül. En una entrevista en el diari El País publicada el dia que s’acabava el termini d’inscripció, Samaranch va respondre així a la pregunta de si l’olimpisme seguia sent una marioneta de la política: “No només l’olimpisme, sinó tot el món està en mans dels polítics. El gran fenomen social d’aquest segle és l’esport, el cim del qual considerem que és el moviment olímpic. Però al mateix temps hem de pagar el preu de l’èxit, aquesta possible manipulació. Sempre hi estem exposats”.Samaranch va donar sempre suport a Seül. El novembre del 1984, quan el boicot a Los Angeles encara estava calent, va dir en la comissió executiva que el COI havia de respectar la paraula i el contracte que els lligava amb Seül perquè la seva credibilitat estava en joc: “Qui continuaria tenint confiança en nosaltres si no som capaços de respectar la nostra paraula dos o tres anys després d’haver-la donat? “Al final 159 delegacions van participar a Seül.
