Acords d’Hèlsinki

Una de les conseqüències dels esmentats Acords d’Hèlsinki del 1975 va ser la fundació, el 1976, del Grup d’Hèlsinki, que reclamava el respecte als drets de l’home a l’URSS. El juny del 1978 el Grup d’Hèlsinki va enviar una carta al COI en què considerava com a condició obligatòria perquè els Jocs es poguessin fer a la capital soviètica que s’acabés la repressió per les accions no violentes que es feien a l’URSS en defensa dels drets humans, de la llibertat religiosa, del dret a residir on es volgués dintre de la Unió Soviètica i a poder sortir a l’estranger. El juliol, el senador Wendell Anderson va demanar que els Jocs del 1980 es fessin en un altre lloc: “Els recents esdeveniments a l’URSS demostren que la discriminació política seria el teló de fons dels Jocs si es fan a l’URSS. Organitzar una competició així en aquesta situació és un insult a l’esperit dels Jocs Olímpics”. Un membre republicà de la Cambra de Representants va presentar una resolució per impedir que s’utilitzessin fons de l’Estat per al finançament d’un equip que anés a un país en el qual es violaven els drets de l’home.

De bon començament

El boicot estava llançat. Només feia falta recollir-lo. Repressió dels dissidents i manca de drets humans al marge, als Estats Units no va caure mai bé que Moscou fos designada seu dels Jocs. Moscou ja havia estat candidata a ser la seu dels Jocs del 1976, però va perdre davant Montreal i va reaccionar denunciant una conspiració dels Estats capitalistes per evitar que els Jocs Olímpics es fessin en una estat socialista. El 1974 quan Moscou va ser triada, derrotant a Los Angeles per 39 vots a 20, els dirigents soviètics van veure com podien refermar a casa els èxits que dos anys abans havien aconseguit a Munic i que pensaven repetir a Montreal. En els Jocs fets al Quebec, l’URSS va ser la que va guanyar més medalles, mentre que els Estats Units van baixar al tercer lloc, superats fins i tot per la República Democràtica Alemanya. Si el 1974 ja hi van haver veus que van dir que els Jocs del 1980 serien els de la propaganda, després de la desfeta esportiva nord-americana a Montreal, els temors del que pogués passar, esportivament parlant, a Moscou, es van estendre als Estats Units. Per acabar-ho d’arreglar, el 1979 es va difondre pels Estats Units un text extret d’un llibret titulat “Manual per als activistes del Partit” on es deia: “La decisió de donar el dret honorable d’organitzar els Jocs Olímpics en la capital del primer Estat socialista és un testimoni convincent del reconeixement general de la importància política i de l’encert dels projectes del nostre país en política estrangera, dels esforços fets per l’URSS en favor de la pau, de la seva contribució al moviment olímpic internacional i al desenvolupament dels cultura física i dels esports”.

Iran i Afganistan

L’administració Carter tenia un altra preocupació des del gener del 1979, amb l’esclat de la revolució islàmica a l’Iran i la presa dels hostatges en la seva ambaixada a Teheran. Amb l’Iran perdut, l’interès dels Estats Units per l’Afganistan es va revifar. L’Afganistan estava sota un govern comunista pro-soviètic des del 27 d’abril del 1978. Ara els Estats Units van decidir ajudar els opositors amb l’objectiu de fer caure el govern o, si més no, ficar l’URSS en un veritable embolic que l’obligués a intervenir en el conflicte més directament del que estava fent. Finalment, el 27 de desembre del 1979, les tropes soviètiques van entrar en l’Afganistan.

Aquesta acció tampoc no va alterar substancialment l’equilibri de forces preexistent, però va precipitar els esdeveniments. El 4 de gener del 1980, Jimmy Carter va anunciar sancions a l’URSS. “Ni els Estats Units ni cap altra nació compromesa amb la pau i l’estabilitat del món no poden continuar a fer tractes com abans amb la Unió Soviètica”. Una de les mesures és el boicot dels Jocs Olímpics: “Tot i que els Estats Units preferirien no retirar-se dels Jocs Olímpics previstos a Moscou per aquest estiu, l’URSS ha de comprendre que la continuïtat de les accions agressives posarà en perill la participació dels atletes i el viatge dels espectadors que, normalment, els agradaria assistir als Jocs Olímpics”. El 14 de gener del 1980 l’ONU va votar una resolució en què condemnava la intervenció armada i exigint una retirada immediata i incondicional de les forces soviètiques. Els Estats Units van aplicar diferents mesures contra els soviètics, però només hi ha una capaç de mobilitzar tothom: el boicot als Jocs Olímpics. A més tenia uns riscos polítics limitats: afectava uns centenar d’esportistes i tenia una durada curta. Davant els problemes exteriors i interiors, el recurs al patriotisme amb l’esport com a excusa tornava a ser una arma a utilitzar.

Boicot aprovat

Els Estats Units no podien fer tot sols el boicot als Jocs, necessitaven el recolzament de la comunitat internacional i també necessitaven convèncer el comitè olímpic del seu país i els seus esportistes de no anar a Moscou. El mes de gener del 1980, un sondeig indicava que la idea del boicot ja havia arrelat en la societat dels Estats Units. Ara tocava convèncer el Comitè Olímpic dels Estats Units (USOC). Tot plegat, però, no era tant fàcil. El president dels Estats Units no té cap poder directe sobre l’USOC. Calia pressionar-lo. Sense oblidar que els Jocs d’Hivern s’havien de fer del 14 al 23 de febrer a Lake Placid i tampoc era cosa de provocar un boicot dels soviètics i els seus aliats a aquells Jocs que s’havien de fer en sòl americà. El 20 de gener, Carter va donar un ultimàtum a l’URSS: cap equip dels Estats Units no aniria als Jocs si les tropes soviètiques no es retiraven de l’Afganistan abans d’un mes. Quasi al mateix temps, 33 Estats islàmics es van reunir al Paquistan sota la crida que agredir l’Afganistan era atacar l’Islam i 29 van acabar donant suport al boicot als Jocs. El 24 de gener la Cambra de Representants va votar a favor del boicot per 386 vots a favor i 12 en contra, i el 29 de gener ho va fer el Senat, per 88 vots a favor i 4 en contra. Els representants del poble demanaven: que l’USOC faci cas a la petició del president de proposar el canvi de seu o l’anul·lació dels Jocs d’estiu del 1980; que el COI adopti una proposició idèntica i que si el COI rebutja la proposta, l’USOC i els comitès olímpics nacionals d’altres països no participin en els Jocs d’estiu del 1980 i organitzin els seus propis Jocs alternatius. El 28 de gener la comissió executiva de l’USOC va acceptar, per unanimitat, demanar al COI el trasllat a un altre lloc dels Jocs de Moscou. El 2 de febrer, un dels assessors del president dels Estats Units va viatjar a Dublín per fer-li saber de forma oficial al president del COI, Michael Killanin, la posició dels Estats Units. També es van enviar cartes als ministres d’afers estrangers dels països susceptibles de donar suport als Estats Units -Gran Bretanya, Xina, RF Alemanya, França, Itàlia, Japó i Kenya-. L’activitat era frenètica. L’1 de febrer, 11 comitès olímpics nacionals -Bèlgica, Itàlia, Noruega, Luxemburg, Holanda, Dinamarca, Suïssa, Gran Bretanya, Espanya, Egipte i la RF Alemanya- es van reunir a Frankfurt i van decidir participar als Jocs. La independència dels comitès olímpics nacionals respecte els govern dels Estats als quals representen, estava a punt de passar una dura prova. Tres dies després, l’Associació de Comitès Olímpics Nacionals (ACNO) va donar el seu suport a la decisió que prengués el COI i advocava per participar a Moscou.

El COI diu sí a Moscou

En el discurs d’obertura de la 82a sessió del COI just abans dels Jocs d’hivern de Lake Placid, Lord Killanin va defensar aferrissadament la tria que van fer l’octubre del 1974, en atorgar els Jocs d’estiu del 1980 a Moscou. “Si ho jutgem per les reaccions mundials que hi van haver en aquell moment, la decisió va ser benvinguda i va ser considerada com un símbol de comprensió mútua. Tristament,la situació política és diferent avui però el COI ha signat uns acords el 1974 que han de ser honorats per tots” va dir Killanin, que va afirmar també que “la solució dels problemes polítics del món no depenen de les organitzacions esportives com el COI, sinó de les organitzacions mundials apropiades”. A la mateixa sessió també va parlar el secretari d’Estat dels Estats Units, Cyrus Vance, en nom del president Carter i en qualitat de vicepresident honorari del Comitè Olímpic dels Estats Units. Després de fer una invocació a la treva olímpica en els Jocs de l’Antiguitat, Vance va afirmar que pel seu govern seria “violar aquest principi fonamental participar o assistir a uns Jocs Olímpics en un país que manté actualment una guerra d’agressió”. Segons Vance, “no es tracta de saber si un equip nacional ha de ser eliminat de la competició per raons polítiques”, sinó de saber “si els Jocs s’haurien de disputar en un país que atempta seriosament a la pau mundial”. Vance va proposar diverses alternatives: transferir els Jocs que estava previst fer Moscou a un altre o altres llocs, anul·lar els Jocs o retardar els Jocs un o dos anys. També va afirmar que la posició del seu govern era oposar-se a la participació d’un equip americà a tots els Jocs Olímpics que es fessin en la capital d’un país invasor. Finalment, Vance va dir que, per evitar que es poguessin repetir problemes d’aquest tipus en el futur, donarien suport a la creació de seus permanents per als Jocs Olímpics d’estiu i d’hivern.

Finalment, els 73 membres del COI, inclosos els dos que eren ciutadans dels Estats Units, va confirmar que els Jocs tindrien lloc a Moscou tal i com estava previst. Una decisió que per alguns va ser valenta i per a altres era tancar els ulls a la realitat i no adonar-se de la gravetat de la situació. La decisió del COI va ser un alenada d’aire fresc per a l’URSS. L’agència de notícies soviètica TASS va escriure: “el COI ha servit a la causa de la pau i de la comprensió mútua entre els pobles”. La premsa dels Estats Units va acusar el COI de “cedir a les decisions dels comunistes”. No obstant això, la proposta de Cyrus Vance de crear unes seus permanents per als Jocs no va ser desaprofitada per Grècia. El govern grec, amb el suport del Comitè Olímpic grec, va presentar la proposta de que els Jocs es fessin de forma permanent al seu país. El COI va crear una comissió per estudiar-ho, però la proposta seria finalment rebutjada.

Uns Jocs paral·lels

La Casa Blanca va lamentar la decisió del COI, i va afirmar que en les circumstàncies actuals, “ni el president, ni el Congrés ni el poble no poden aprovar l’enviament d’un equip”. A la Casa Blanca va començar a prendre cos la idea de fer uns Jocs paral·lels als de Moscou i es va arribar a invocar la llei antitrust per denunciar el monopoli que el COI exercia amb els Jocs Olímpics, i negava que poguessin ser un dret exclusiu seu. Fins i tot es va contactar amb Montreal per veure si estava disposada a repetir a canvi d’una generosa ajuda financera per pal·liar l’enorme dèficit que la capital fel Quebec va acumular amb els Jocs del 1976. Els Estats Units no es van atrevir a aplicar la llei antitrust i tampoc van tenir bona resposta del Canadà, però sí van tenir èxit en la idea de fer una competició paral·lela, que al final es va traduir en els Jocs de la Bona Voluntat (Goodwill Games) que va organitzar Ted Turner, el propietari de la CNN. Carter va proposar al president de l’Associació de Federacions Internacionals d’Esports dels Jocs d’estiu (AGFIS), Thomas Keller, que l’ajudés a muntar uns Jocs paral·lels a canvis d’uns importants ingressos dels drets de televisió. Keller va refusar la oferta afirmant que fer-ho seria donar una punyalada per l’esquena al COI. Thomas Keller, que també era el president de la federació internacional de rem, va ser un enemic declarat de Samaranch en la lluita pel poder en l’esport mundial. En les seves memòries, Samaranch reconeix que va fer tot el possible per fer fora Keller del seu lloc de poder. I ho va aconseguir.

Xantatge a l’USOC

Una de les decisions més importants, la del comitè dels Estats Units; encara estava pendent. El consell de l’USOC va anunciar que prendria una decisió el 12 d’abril. L’ultimàtum de Carter s’acabava el 20 de febrer, però la reunió extraordinària de l’USOC no es podia convocar abans perquè s’havien de complir els terminis legals. El 20 de febrer la Casa Blanca va donar les gràcies a l’USOC per haver presentat la petició de canvi de la seu dels Jocs, però també li demanava que s’espavilés per aconseguir que s’acceptés la petició. Aquesta és la postura oficial. La extraoficial es va intensificar en forma de tota mena de pressions. Les més importants, econòmiques. El govern va recordar a la USOC la seva dependència dels patrocinadors per la seva supervivència econòmica. Dels 26 milions de dòlars que la USOC tenia de pressupost el 1980, dues terceres parts venien dels patrocinadors i de donacions de particulars. El dia abans de la reunió de la USOC Carter va deixar entendre que suprimiria l’estatut fiscal privilegiat que tenia el comitè i que anul·laria la subvenció de 4,2 milions de dòlars que encara havia de votar el Congrés si el vot no era favorable al boicot. L’USOC sabia que els Jocs del 1984 serien a Los Angeles -els van concedir el 1978- i que no podia jugar amb els recursos que havia de destinar a la preparació dels esportistes. La perspectiva d’uns Jocs el 1984 en sol americà i amb els equip soviètic i de l’Alemanya de l’est guanyant més medalles que els amfitrions va fer por a molts dirigents.

Restringir llibertats

El 21 de març, el president Carter, en una trobada amb 150 esportistes dels Estats Units, va afirmar que si fes falta, estaria disposat a impedir els viatges a la Unió Soviètica. No deixa de ser irònic que als Estats Units es pretenguessin restringir les llibertats individuals d’alguns dels seus ciutadans quan la defensa d’aquests drets dels dissidents de la Unió Soviètica va ser un dels primers motius que va fer que els Estats Units es plantegessin boicotejar els Jocs de Moscou molt abans que aparegués l’excusa perfecte en forma d’invasió soviètica de l’Afganistan. Aquell mateix dia, un sondeig fet per l’USOC revelava que un 58 per cent dels nord-americans preguntats considerava que s’havien de boicotejar els Jocs. El 22 de març, els 16 CON de l’Europa occidental reafirmaven el seu suport al COI i la seva negativa a la organització d’una competició substitutòria. El 26 de març, el Comitè Olímpic de la Gran Bretanya (BOA) refermava la seva independència dels poders polítics i anunciava que aniria a Moscou fos quina fos la decisió del govern de Margaret Tatcher.

El dia D, el 12 d’abril del 1980 el dia de la votació del comitè olímpic dels Estats Units per anar a Moscou o no, va arribar finalment. El vicepresident, Walter Mondale, va demanar un vot a favor del boicot i va presentar el fracàs de la campanya de boicot als Jocs del 1936 com un dels elements que van influir de forma decisiva en l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La votació no va tenir color: 1.604 vots a favor del boicot, 797 en contra i 2 abstencions. Vuit dies més tard l’USOC va rebre 30 milions de dòlars d’un fons de compensació impulsat pel govern -que va donar 10,2 milions- i en el qual van participar una vintena d’empreses. El 30 de juliol, quatre dies abans de la cloenda dels Jocs de Moscou, es va fer a les escales del Capitoli, a Washington, un acte en el qual el president Carter va lliurar unes medalles d’or simbòliques als 650 esportistes dels Estats Units que no van poder anar als Jocs de Moscou. Van ser els membres d’una generació perduda, perquè molts no havien estat a Montreal-76 i tampoc no van arribar a Los Angeles-84. En el seu discurs, Carter va dir: “Les generacions futures sabran el que vosaltres heu fet, no solament en els arxius esportius, sinó en els llibres d’història. Sabran que el 1980 vosaltres heu fet més que ningú altre arreu del món per mantenir alta la bandera de la llibertat i de la pau”. Setmanes més tard un grup d’esportistes dels Estats Units va presentar una demanda contra el comitè olímpic del seu país per no haver complert les seves obligacions d’enviar un equip als Jocs Olímpics, però no va prosperar. L’Amateur Sports Act, la norma bàsica que regulava els esportistes amateurs als Estats Units va ser modificada. S’hi va afegir el següent text: “El Comitè Olímpic dels Estats Units no només té el dret a decidir no enviar els equips americans als Jocs Olímpics d’estiu, sinó que ho podria fer-ho també per una raó que no està relacionada a consideracions esportives”.

Els Estats Units ja estaven fora dels Jocs, però la lluita continuava. Els americans necessitaven afegir com més països millor al boicot i el COI i els soviètics intentaven salvar el que fos possible. El termini d’inscripcions s’acabava el 24 de maig. La comissió executiva del COI es va reunir a Lausana del 21 al 23 d’abril amb les federacions internacionals per tractar temes d’organització dels Jocs. En acabar, Lord Killanin va fer una declaració a la premsa en la qual va exposar arguments per intentar deslligar els Jocs de Moscou de la política exterior de l’URSS. Killanin va dir: “La participació d’un atleta als Jocs Olímpics no implica, en cap cas, el seu suport, ni a la ideologia política ni a les accions del país en el qual una ciutat organitza uns Jocs. Els Jocs Olímpics pertanyen al COI i no al país hoste. Són atribuïts a una ciutat tenint en compte la seva capacitat d’organització i no per consideracions polítiques”. Recuperant una qüestió de la qual ja havia parlat durant els Jocs de Lake Placid, Killanin va dir que “en el clima mundial actual, el COI reconeix la necessitat de despolititzar els Jocs. I això compren el protocol de les cerimònies, que serà reconsiderat pels propers Jocs”. Els Jocs de Moscou van ser els últims de Killanin. Després va arribar Joan Antoni Samaranch i les cerimònies de les competicions entre “individus i no entre països” van continuar fent-se amb els himnes i les banderes dels països als quals pertanyen els individus.

Ni himnes ni banderes

El 3 de maig, els comitès olímpics de 19 països europeus es van trobar a Roma i van exigir un seguit de condicions per anar a Moscou: ni banderes, ni himnes nacionals, ni uniformes, ni discursos. El 7 de maig Lord Killanin es va reunir amb el president soviètic, Leonid Breznev, que va acceptar que els equips podrien triar si participaven o no en la cerimònia d’inauguració i, si ho feien, podrien desfilar només rere una pancarta, rere la bandera del país o l’emblema del comitè. En les cerimònies d’entrega de medalles, es va acceptar que sonés l’himne olímpic i que fos la bandera olímpica la que s’enlairés en comptes dels símbols del país de l’esportista.

El principal aliat dels Estats Units en els anys 80, la Gran Bretanya de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher no va poder fer creure el comitè olímpic del seu país. El govern britànic es va pronunciar a favor del boicot el 17 de gener. La cambra dels comuns en va votar a favor el 18 de març per una aclaparadora majoria de 315 vots a favor i 147 en contra. Thatcher va comparar els Jocs de Moscou amb els de Berlín del 1936 i va afirmar que “són essencialment utilitzats amb finalitats de propaganda”. La Dama de Ferro també va dir que “els esportistes són ciutadans com els altres, amb drets però també amb responsabilitats”. El comitè olímpic britànic va votar anar a Moscou per 18 a 5. Als Estats Units es va seguir amb molt d’interès quina era la resolució del cas britànics, ja que es considerava que la seva postura faria decantar en el mateix sentit a molts altres països d’Europa occidental. El comitè de la República Federal Alemanya, de boca del seu president Willie Daume, també va expressar el seu desig de ser a Moscou, tot i que el govern que llavors presidia Helmut Schmidt s’havia compromès amb el dels Estats Units que no aniria a Moscou des del 26 de febrer, tot i que no es va fer públic. Daume , que aspirava a succeir Lord Killanin en la presidència del COI en les eleccions que s’havien de fer a Moscou, tenia molt a perdre si l’equip de l’Alemanya Federal no anava als Jocs. I ho va perdre. La RF Alemanya va seguir els Estats Units i Daume no va tenir res a fer en les eleccions que guanyaria Joan Antoni Samaranch, que si que va aconseguir que l’equip espanyol fos present a Moscou. El 15 de maig, el CON alemany va acabar cedint a les pressions i va votar no anar a Moscou (59 a 40). La votació en el Bundestag havia estat aclaparadora a favor del boicot: 446 vots a favor, 8 en contra i 9 abstencions. Helmut Schmdit va afirmar que anar a Moscou “seria la negació dels principis olímpics”. La Xina, que tot just s’havia reintegrat en el Moviment Olímpic el 17 de novembre del 1979, no va deixa passar la oportunitat de marcar diferències amb el seu gran enemic en la lluita per liderar el món comunista i també es va quedar a casa. Al Canadà, el govern va canviar diverses vegades de parer però al final el seu comitè olímpic va decidir per 137 a 35, no anar a Moscou. A Austràlia la participació als Jocs va guanyar per 6-5 i a França, la votació en el seu comitè olímpic va ser unànime a favor d’anar a Moscou. El comitè olímpic d’Itàlia també va votar ser als Jocs, tot i que als esportistes que eren militars no van poder viatjar a Moscou, ja que el govern italià sí que va donar suport al boicot.

El paper de Samaranch

A l’Estat espanyol el govern que llavors presidia Adolfo Suárez va donar suport al boicot, però va deixar en mans del Comitè Olímpic Espanyol (COE) la decisió d’anar o no als Jocs. Joan Antoni Samaranch va fer valer la seva influència per aconseguir que el COE enviés el seu equip a Moscou, tot i que sense himne ni bandera. Samaranch, que del 1967 al 1970 havia estat president del COE i que des de 1977 era ambaixador de l’Estat espanyol a l’URSS va anar a Madrid per intervenir en l’assemblea del COE que va prendre la decisió. Al final, per set vots, el COE va decidir anar als Jocs de Moscou i, de passada, rellançar la carrera de Samaranch en el COI. Si no hi hagués hagut equip espanyol a Moscou, molt probablement Samaranch no hauria estat president del COI l’estiu del 1980. Samaranch va haver de superar encara un altre obstacle. El govern espanyol, igual que van fer altres governs, van ordenar als seus ambaixadors que no assistissin a la cerimònia d’inauguració dels Jocs. L’ambaixador espanyol era ell i de cap de les maneres podia no estar en la inauguració dels Jocs. Va demanar al govern espanyol que el cessessin, però com que no ho van voler fer i tampoc podia dimitir -fet que tampoc hagués agradat als soviètics-, es va agafar una mena d’excedència i va assistir als Jocs no com ambaixador sinó com a membre de l’executiva del COI. Al govern de la UCD no li va agradar gens i li van dir que si assistia als Jocs s’havia acabat ser ambaixador. Samaranch estava tan segur que guanyaria la presidència del COI que res no el va aturar. I es va sortir amb la seva: l’equip espanyol va participar als Jocs, ell hi va assistir i va guanyar la presidència.

81 països

El 19 de juliol del 1980 els Jocs Olímpics de Moscou es van inaugurar amb la presència de 5.217 esportistes de 81 països, menys que els que havien participat en els Jocs de Mèxic, Munic i Montreal. Els Estats Units i 61 països més -entre ells la RF Alemanya, Japó, Xina, Canadà, Kenya, Corea del Sud,- no van anar a Moscou. Diferents delegacions com les d’Austràlia, Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, Holanda o Suïssa van desfilar en les cerimònies d’inauguració i de cloenda rere la bandera olímpica i les seves banderes no es van hissar ni els seus himnes van sonar en les cerimònies de proclamació de vencedors. En el discurs d’obertura de la 83a sessió del COI que va precedir l’inici de les competicions, Lord Killanin va explicar que havien rebut peticions d’esportistes individuals i d’equips demanant-los ajuda per poder competir a Moscou, però que la comissió executiva va decidir que no podia fer res i que, a més a més, fer quelcom hauria perjudicat encara més la situació complexa per la qual estaven passant els comitès olímpics nacionals. Killanin, en la seva penúltima al·locució com a president del COI va demanar a la sessió que considerés la possibilitat, vistes com estaven les coses, retardar la tria de les seus dels Jocs del 1988 fins al 1982, en la sessió que estava previst fer a Rio de Janeiro en comtes de fer-ho l’any següent a Baden Baden. No li van fer cas. Va recordar que l’atribució dels Jocs a Moscou i Los Angeles no es va fer aprovant les filosofies polítiques dels dos països. Finalment, Lord Killanin va mostrar el seu escepticisme respecte els que reclamaven la reinstauració de la treva olímpica com en els Jocs de l’Antiga Grècia: “Malauradament, en el món en què vivim hi ha conflictes en cada continent, a la vegada nacionals i internacionals”.

Malgrat tot, quan el 30 de novembre del 1980 es va tancar el termini de presentació de candidatures per als Jocs del 1988, es van presentar tres candidatures per als d’hivern i quatre per als d’estiu. Entre les candidatures per a l’estiu hi havia la d’Atenes, que esperava que el COI acceptés la proposta de la capital grega com a seu permanent per als Jocs d’estiu. Els soviètics no es van retirar de l’Afganistan fins a començaments del 1989. Jimmy Carter va perdre les eleccions de novembre del 1980 davant Ronald Reagan, que també s’havia significat en el boicot als Jocs i que, un cop en la presidència, va intensificar encara més la pressió sobre la Unió Soviètica en tots els terrenys, esportiu i olímpic inclosos.