L’altra història dels Jocs Olímpics (8)
El Tercer Reich accepta els Jocs
Berlín era la capital de la República de Weimar quan el 1931 va rebre l’encàrrec d’organitzar els Jocs i dos anys després ja era la capital del govern nazi, que tot i ser contrari als principis de l’olimpisme, va veure en els Jocs una gran ocasió per difondre la seva propaganda
Els Jocs de l’onzena Olimpíada que s’havien de disputar el 1936 es van atorgar a la capital de la República de Weimar i es van disputar a la capital del Tercer Reich. La ciutat era la mateixa, Berlín, però entre el 1931, quan es va designar la seu i el 1936, quan els Jocs es van disputar. tot havia canviat a Alemanya.
Berlín va ser designada seu el 13 de maig del 1931 en una votació que es va fer per correu. La decisió s’havia de prendre en la 29a sessió del COI a Barcelona. En principi la trobada s’havia de fer els primers dies del mes d’abril, però finalment, per assegurar-se que faria més bon temps es va fer del 25 al 27 d’abril del 1931. El 12 d’abril es van fer les eleccions municipals que van acabar portant, el 14 d’abril, a la proclamació de la Segona República espanyola. Espantats per la situació política, només van anar a Barcelona 19 dels 67 membres del COI i com que no hi va haver quòrum, la decisió sobre la seu dels Jocs del 1936 es va ajornar. En la votació posterior que es va fer per correu entre els membres del COI, Berlín va guanyar Barcelona per 43 a 16, amb vuit abstencions. En aquell moment, Alemanya era una república, l’anomenada República de Weimar i al capdavant d’una fràgil coalició de partits de centre hi havia el canceller Heinrich Brüning.
El 30 de gener del 1933, Adolf Hitler va ser designat canceller del Reich. Una setmana abans, el 24 de gener, s’havia constituït el comitè organitzador dels Jocs. L’esport no era quelcom que hagués preocupat mai Hitler. Les referències que hi ha a l’esport en el Mein Kampf són en clau militar: “Milions de nois entrenats per a l’esport, impregnats d’amor per la pàtria i plens d’esperit ofensiu, es podrien transformar, en l’espai de dos anys, en un exèrcit eficaç.” En teoria, un dels elements característics de l’esport és la igualtat entre tots els participants, un element aquest, incompatible amb l’ideal nazi. L’origen anglosaxó dels esports tampoc feia el pes a Hitler. Abans que Hitler arribés al poder, oradors nazis havien condemnat els esports perquè eren internacionals i perquè estaven “infestats de francesos, belgues, polonesos i negres-jueus”.
Jocs per blancs, i prou
El 1932, en els Jocs de Los Angeles, la delegació de la Gran Bretanya va ser intercalada en la desfilada entre les de França i Alemanya per a evitar possibles incidents -la desfilada es va fer amb els països ordenats segons l’alfabet anglès- El diari del partit nazi, el Der Völkische Beobachter, va exigir en la seva edició del 19 d’agost del 1932, cinc dies després del final dels Jocs de Los Angeles, que els Jocs Olímpics fossin reservats als atletes blancs: “Els propers Jocs es faran a Berlín. Esperem que els responsables sabran quin és el seu deure. Els negres han de ser exclosos. Ho donem per descomptat”. El ministre d’Esports del Reich, Hans von Tschammer-und-Osten, va dir: “Uns Jocs apolítics són inconcebibles per nosaltres, els nazis. Cada atleta ha de ser, abans de tot, nacional-socialista.” El 1933, a 18 universitats alemanyes les agrupacions d’estudiants nacional socialistes es van declarar contraris a que els Jocs es fessin en el que ells anomenaven Nova Alemanya. El director de l’Institut d’Educació Física de Berlín, va escriure que el nazisme havia de rebutjar els Jocs que eren “organitzats i portats per un esperit sorgit d’un món que el nacional socialisme ja ha superat”. També es va constituir un “Comitè de defensa contra els Jocs Olímpics”.
Berlín era la capital alemanya, però no la capital del nazisme. Hitler preferia Munic i Nuremberg, que era on feia els seus grans mítings. Berlín, que va ser el centre de la revolució del 1848, va ser sempre una plaça difícil per als nazis. En les eleccions del 1929, el partit nazi (NSDAP) va obtenir 400.000 vots, per 1.300.000 la suma de comunistes i social demòcrates. En les eleccions presidencials del 1932, Hitler va obtenir a la capital menys vots que el candidat comunista i en les eleccions del 1933, quan els nazis ja són al poder, els comunistes i social demòcrates van acumular un milió i mig de vots per 984.000 el NSDAP.
Malgrat tot això, Berlín tenia l’herència prussiana, una situació geogràfica privilegiada i de cara a l’exterior era la capital d’Alemanya, Per això, la màquina de propaganda nazi va decidir aprofitar la ocasió que el COI li havia donat el 1931 a la República de Weimar i organitzar uns Jocs Olímpics que menyspreava en una ciutat que no li agradava. L’aparell de propaganda nazi va veure en els Jocs una gran oportunitat de netejar la seva imatge de cara al món i d’afermar les seves teories de supremacia de la raça ària i s’hi va implicar a fons, mantenint enganyats i contents als membres del COI amb mil i una promeses que mai va complir. Els Jocs, a més, havien de ser un element més de la revenja alemanya per la humiliació que els nazis consideraven que el país havia patit amb el Tractat de Versalles . I tot, amb la complaença del COI i de les potències occidentals.
Homes clau
Theodor Lewald i Carl Diem, president i secretari del comitè olímpic alemany van ser els dos personatges claus per a que els Jocs es fessin a Berlín. Lewald, membre del COI des de 1924, era d’ascendència jueva ja que el seu pare s’havia convertit del judaisme al cristianisme, i Diem, que ja havia estat el secretari general del comitè organitzador dels Jocs que no es van poder fer a Berlín el 1916, estava casat amb una jueva. No eren nazis i estaven al capdavant del projecte olímpic de Berlín des de la designació de la ciutat el 1931. Hitler es va convocar a una reunió el 16 de març del 1933 i quan es pensaven que era per anunciar-los que Alemanya renunciava als Jocs, es van trobar que Hitler va donar la seva conformitat a que els Jocs es fessin a Berlín, però a canvi va voler posar al capdavant del comitè organitzador el seu ministre d’esports, Hans von Tschammer-und-Osten. El comte belga Henri Baillet-Latour, llavors president del COI, li va cridar l’atenció: “Us recordo que en el marc dels Jocs, sou el convidat, no l’organitzador”. Lewald i Diem van haver de deixar els altres càrrecs esportius que tenien a Alemanya però van mantenir-se en els seus llocs en el comitè organitzador de Berlín i volien, per damunt de tot, que els Jocs es fessin al seu país i per això van tancar els ulls davant moltes coses i van fer tot el possible per convèncer al COI que tot aniria bé.
El juny del 1933, el COI va fer la seva 31a sessió a Viena en la qual els tres membres alemanys de l’organisme, Theodor Lewald, Karl Ritter Von Halt i Adof Friedrich zu Meckleburg van ser durament qüestionats sobre la llibertat de la presència dels esportistes jueus en el Jocs, tant en els equips estrangers com en el mateix equip alemany i es va decidir que calia demanar una garantia per escrit al govern alemany. Una garantia que es va aconseguir i que deia: “Totes les lleis que regulen els Jocs Olímpics hauran de ser respectades i en principi els jueus alemanys no hauran de ser exclosos dels equips alemanys”.
Discriminacions
Totes les garanties que el govern del Reich i els membres alemanys del COI van anar donant des del 1933 quedaven contradites pels fets. L’abril del 1933, es va prohibir als jueus formar part de diferents federacions. El juny es van excloure les associacions juvenils jueves de la llista d’associacions juvenils alemanyes que podien rebre subvencions. El desembre es va donar llibertat a tots els clubs d’excloure o no els jueus i va prohibir que els jueus o els estrangers poguessin ocupar llocs de responsabilitat en els clubs. La federació de gimnàstica i l’associació de socorristes van ordenar a tots els seus afiliats que expulsessin tots els seus membres jueus. El febrer del 1934, la policia política de Baviera va ordenar la dissolució del Maccabi i de l’Associació d’Antics Combatents Jueus, les dues úniques associacions esportives jueves que estaven autoritzades. El juny del 1934 va aparèixer en diversos diaris un article en el qual es deia: “un jueu no ha de tenir dret a practicar els seus exercicis físics en un club alemany. Els interessos de l’esport nacional-socialista no poden ser més representats pels jueus”. El 18 de juliol del 1934, Von Tschammer va abolir de forma provisional les mesures de discriminació d’associacions esportives. Els clubs jueus, en principi, estaven autoritzats. A l’agost, es va prohibir fer activitats físiques o excursions els diumenges, dia que les organitzacions de joventut jueves dedicaven a aquesta pràctica. El 8 de març del 1935, el comitè organitzador dels Jocs va anunciar la creació d’un premi literari sobre l’esport, però els no aris no estaven autoritzats a participar-hi. El juliol tots els membres de l’Associació Esportiva de la Policia de Berlín que es van enfrontar a un equip jueu van ser expulsats. L’estiu del 1935, nombroses ciutats alemanyes van prohibir als jueus usar les seves instal·lacions esportives o fer servir els banys municipals. La culminació de tot aquest seguit de mesures va arribar el 15 de setembre del 1935 quan es van promulgar les lleis de Nuremberg que dóna un caràcter jurídic a la discriminació cap als jueus. A partit d’aquell moment els jueus ja no podien aspirar a obtenir la ciutadania alemanya i també es van prohibir els matrimonis entre jueus i alemanys sota pena de presó.
