L’altra història dels Jocs Olímpics (12)
Les dues Alemanyes
El COI va tenir en les dues Alemanyes un dels seus grans problemes durant dues dècades.
El comitè de la República Federal es va reconèixer el 1951 i el de la República Democràtica va haver d’esperar fins el 1968
El retorn d’Alemanya a l’olimpisme després de la Segona Guerra Mundial va ser un dels elements extraesportius que va portar més maldecaps al COI. Igual que havia passat després de la Primera Guerra Mundial, quan no va poder anar als Jocs del 1920 i el 1924, Alemanya també va ser exclosa dels Jocs del 1948. Aquest cop, a més, la situació encara era més complicada que 20 anys enrere, ja que no hi havia una Alemanya sinó dues. Una sota de la protecció de cadascun dels dos bàndols que, aliats contra el nazisme, ara començava a estar clar que serien grans enemics. El teló d’acer també va ser esportiu, tot i que menys ja que durant uns anys els esportistes alemanys d’una banda i l’altra van anar plegats. Des del 1949 fins a la reunificació d’Alemanya el 3 d’octubre del 1990, hi van arribar a haver tres comitès olímpics diferents a Alemanya. El comitè de la República Federal va existir des del 1949 fins al 1990, el de la República Democràtica des del 1951 al 1990 i el del territori del Sarre des del 1950 al 1957. El Sarre va competir de manera independent en els Jocs d’estiu del 1952; la RDA en totes les edicions d’hivern i d’estiu -excepte els d’estiu del 1984, que va boicotejar- des del 1968 al 1988, i la RFA, als del 1952 i a tots els Jocs -excepte els de Moscou el 1980, que va boicotejar- des del 1968 al 1988. Del 1956 al 1964 els atletes alemanys, de l’est i de l’oest van participar plegats en un únic equip
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, dos alemanys eren membres del COI: el duc Adolf Friedrich zu Mecklenburg (triat el 1926) i Karl Ritter von Halt (triat el 1924). El general Walter von Reichenau (triat el 1938) havia mort a Rússia, d’una apoplexia, el 1942. Von Halt va estar en un camp de presoners rus fins el 1951 i durant un temps el COI el va donar per mort. En la primera reunió que va fer després de la guerra, a Londres l’agost del 1945, la presència d’Alemanya en l’olimpisme no va estar en l’ordre del dia. El 17 de desembre del 1945, el Consell de Control de les Forces Aliades va decidir que l’1 de gener totes les organitzacions esportives alemanyes havien de ser dissoltes.
Carl Diem, que havia estat en el fallit projecte olímpic de Berlín el 1916 i secretari del comitè dels Jocs de Berlín el 1936 havia sobreviscut a la guerra, tant física com políticament i va intentar reconstituir el comitè olímpic alemany el més aviat millor. Sabia que era un condició imprescindible per intentar ser als Jocs de Londres del 1948. Per això va organitzar una conferència que s’havia de fer l’abril del 1947 a Colònia i en la qual tenia la intenció de ressuscitar el comitè olímpic alemany. La conferència no es va poder fer i tampoc el comitè. El mes de maig, Diem i Mecklenburg van acabar fundant a Frankfurt un comitè que el COI no va reconèixer. A la 40a sessió del COI que es va fer a Estocolm del 19 al 21 de juny el secretari general del comitè organitzador de Londres, Lord Burghley, va informar, entre d’altres coses, que ni Alemanya ni el Japó serien convidades als Jocs perquè no tenien comitè olímpic. Estava clar que Alemanya no podia estar en els Jocs de Londres. Com el 1920, estava castigada, tot i que, una altra vegada, el COI es va amagar en mil i un subterfugis legals i reglamentaris per justificar l’absència dels esportistes alemanys, i també japonesos, a Londres. La tercera potència de l’Eix, Itàlia, sí que va poder ser a Londres. Tampoc va tenir cap problema Àustria, que també en l’esport es va beneficiar de la llegenda segons la qual al país no hi havia hagut mai nazis i només van ser víctimes d’ells i l’11 de desembre del 1946 ja tornava a tenir comitè olímpic.
Ni Estat, ni comitè olimpic
Perduts els Jocs de Londres ja no hi havia presa per recuperar el comitè olímpic alemany. De fet, Alemanya ni tan sols era un estat de forma oficial, ja que fins el 23 de maig del 1949 no es va fundar la República Federal Alemanya. Quatre mesos després, el 24 de setembre del 1949, a Bonn, es va fundar el seu comitè olímpic. Mecklenburg en va ser escollit el president i Diem el secretari. Diem no va arribar mai a entrar en el COI perquè els membres de l’organisme sempre van considerar que vivia de l’esport i pensaven que, també ells, havien de ser amateurs. El 7 d’octubre, a l’Alemanya oriental es va crear la República Democràtica Alemanya.
El maig del 1950, a Londres, el COI va decidir reconèixer de forma provisional el comitè olímpic de la RFA sota un seguit de condicions que havia de redactar una comissió creada expressament. El COI va deixar clar que aquesta decisió no significava que s’hagués d’acceptar la presència de la RFA a Hèlsinki, el 1952. A la reunió del COI es va llegir una carta del l’Alt Comissionat britànic a l’Alemanya occidental, el general Robertson, en la qual deia que “una invitació a Alemanya occidental a tornar a participar en l’esport internacional seria un dels millors mitjans per demostrar a la joventut alemanya que volem treballar plegats per la pau”. En aquella mateixa reunió es va reconèixer definitivament el comitè del Sarre, un territori fronterer amb Luxemburg i França que al llarg de la història havia estat tant alemany com francès i que al final de la guerra va quedar en zona francesa i que el 1947 es va convertir en un Estat.
RFA sí, RDA, no
El 7 de maig del 1951, a Viena, la ciutat dels espies en la Guerra Freda, el COI va reconèixer definitivament el comitè olímpic de la RFA. I també el de la Unió Soviètica, que el 23 d’abril va enviar un telegrama al COI demanant la seva admissió. Aquell dia també es va estudiar la petició d’admissió del comitè de l’Alemanya de l’est, que el 22 d’abril havia enviat una carta al COI demanant l’ingrés en el comitè internacional del comitè de la. Casualitats? Un altre element de la Guerra Freda que començava? El COI no va reconèixer el comitè de l’Alemanya de l’est però es va fixar que membres dels dos comitès es trobarien a Lausana, un més després, per parlar de la possibilitat de la seva unificació. La doctrina del COI era que només podia haver un comitè olímpic reconegut per país. I el de la RFA ja estava reconegut. També el del Sarre, però aquest sembla que no comptava -el 1957 s’integraria en la RFA- Per tant, la participació de qualsevol esportista alemany en els Jocs Olímpics havia de passar per el comitè de la RFA. A Viena es va decidir que els dos comitès seguirien les converses per intentar arribar a formar un equip unificat. Hi va haver dues trobades el mes de novembre del 1951 però el termini d’inscripció pels Jocs d’Hivern del 1952 es va tancar sense que hi hagués cap acord i cap esportista de l’est va anar a Oslo. El comitè organitzador dels Jocs d’Hivern d’Oslo havia fet saber que no volia els alemanys al seu país, tot i que al final va acceptar la presència de l’equip alemany. El president del COI va convocar els dos comitès a una reunió a Copenhaguen el 8 de febrer del 1952, però la delegació de la RDA no es va presentar. L’11 de febrer, el COI va decidir que a Hèlsinki hi hauria un únic equip alemany, que desfilaria sota els colors d’una bandera alemanya triada de comú acord i que els esportistes de l’est que volguessin competir haurien d’anar a unes proves de selecció que es farien a Berlín. L’endemà, en la primera jornada de la 46a sessió que es va fer a Oslo, el comitè de la RDA va demanar el reconeixement, que li va ser negat. Finalment, en els Jocs d’Hèlsinki hi van haver dos equips alemanys: el de la RFA i el del Sarre. Curiosament, en la desfilada inaugural dels Jocs els dos equips van anar un darrera l’altra, primer el del Sarre i després el de la RFA, ja que, en finès, Sarre és Saarlandin i Alemanya, Saksa. A l’equip alemany no hi va haver cap esportista de l’est.
Equip unificat
El comitè de l’Alemanya oriental encara va trigar tres anys en ser reconegut de forma provisional. A cada sessió que feia el COI, la RDA presentava una petició de reconeixement. El 1954, a Atenes, la van negar amb 31 vots en contra i 14 a favor i el 1955, a París, en la sessió que es va fer del 13 al 18 de juny, el COI va concedir el reconeixement provisional al comitè de l’Alemanya de l’est amb 27 vots a favor i 7 en contra, amb la condició de que li seria retirat si no es formava un equip únic alemany per als Jocs del 1956. El 1955 l’ URSS, tot i mantenir tropes en territori oriental d’ Alemanya, va declarar que la RDA ja era un estat sobirà i va proclamar la teoria dels dos Estats alemanys. El primer equip alemany unificat va aparèixer el 1956 en els Jocs d’hivern de Cortina d’Ampezzo, amb la presència de 16 esportistes, tres dones, de l’est. A Melbourne l’equip alemany va estar format per 141 esportistes de la RFA i 37 de la RDA. A Roma, el 1960, hi havia 194 occidentals i 130 orientals i a Tòquio, el 1964, els papers ja s’havien invertit. La bandera de l’equip era l’alemanya amb les anelles olímpiques i l’himne la novena simfonia de Beethoven. La presència d’un equip unificat en els Jocs d’hivern del 1956 va fer que Brundage digués, en la sessió que es va fer a Saint Moritz que el COI havia aconseguit “en el camp esportiu el que els polítics no han pogut fer fins ara”.
El COI sempre va mantenir que tenia una mateixa política per a Alemanya, la Xina i Corea, però mentre va acceptar dos comitès xinesos diferents i coreans en els anys 50, va trigar més en acceptar-ho en el cas alemany. El sociòleg Jean Meynaud, en el seu llibre “El deporte y la política” afirma que el COI va mantenir, durant anys, que la geografia esportiva no havia de coincidir necessàriament amb la política, però que “la geografia esportiva del COI tendia a coincidir amb la geografia política del camp occidental”.
Els dirigents de la RDA van acceptar formar part de l’equip unificat com un mal menor i temporal, ja que van continuar treballant per obtenir el reconeixement definitiu del seu propi comitè. La lluita global entre els Estats Units i l’URSS per demostrar quin dels dos models era millor en el camp de batalla incruent que eren els Jocs Olímpics va tenir una segona part en el duel entre la RFA i la RDA. La RDA volia un reconeixement internacional que se li negava i totes dues volien demostrar que eren millor que l’altra. Va ser dintre d’aquesta lluita que els dirigents comunistes van instaurar el dopatge sistemàtic en els seus esportistes que els portaria ser una de les grans potència esportives del món i a superar una i altra vegada el seu rival en el recompte final de medalles.
El compromís de Madrid
L’octubre del 1964, durant els Jocs de Tòquio, el president del comitè de la RDA va demanar al COI que en els Jocs de Mèxic del 1968 poguessin participar dos equips alemanys diferents. La petició es va basar en les tensions que hi havia entre els dirigents i els esportistes en els equips unificats. El terreny estava abonat i els alemanys de l’est sabien que havien aconseguit una majoria favorable als seus interessos dintre del COI. I no només entre els membres de països del bloc comunista o dels No-alineats. També n’hi havia d’occidentals que estaven a favor. A més 20 federacions internacionals ja havien reconegut a les federacions de l’est. El COI era l’únic que resistia. El 8 d’octubre del 1965, en la sessió que es va fer a Madrid, el COI va decidir, amb només cinc vots en contra, permetre dos equips alemanys diferents a partir dels Jocs de Mèxic. La bandera i l’himne havien de continuar sent comuns i els atletes es distingirien pel seu uniforme. És l’acord conegut com el “Compromís de Madrid”. El COI reconeixia dos equips però no dos comitès olímpics diferents, ja que es negava a acceptar els dos Estats alemanys que, de fet, existien des de feia molts anys, negant-los el dret a tenir una bandera i un himne propi. El comitè de la RFA passava a anomenar-se Comitè Olímpic d’Alemanya i el de la RDA era reconegut com a “zona geogràfica de l’Alemanya de l’est”. El COI no va acceptar la petició que ja el 1960 havia presentat el membre soviètic del COI Konstantin Andrianov de crear un comitè propi per a la part oest de la ciutat de Berlín. El COI va determinar que, a efectes esportius, Berlín oest estava integrat en la RFA i Berlín est en la RDA.
Condemna sense acció
La decisió del COI va trencar la unitat d’acció que fins llavors havia mantingut amb les Nacions Unides i la OTAN respecte Alemanya. Fins el 1965, el COI va seguir la política de les diplomàcies occidentals de que d’Alemanya només n’hi havia una, tot i que circumstancialment estiguessin separades. Els països de la OTAN no acceptaven els passaports dels esportistes de la RDA sinó era que formaven part d’equip alemanys unificats i els esportistes de l’est no van poder participar en diferents campionats internacionals que es van disputar en països de la OTAN perquè no els van concedir els visats. Els països occidentals van condemnar la decisió, però no van fer cap pas per retirar-se del Moviment Olímpic. El debut dels dos equips va ser en els Jocs d’hivern de Grenoble. La RFA va proposar als Estats Units i a França boicotejar els Jocs en protesta per la presència dels alemanys de l’est però no va trobar resposta positiva. França era la organitzadora dels Jocs i tots van tenir clar que era tant el que guanyaven, en tots els sentis, participant en els Jocs, que no els podien deixar passar de llarg. El comitè olímpic de la RDA no va ser reconegut de forma definitiva fins a la 67a sessió del COI que es va fer del 7 a l’11 d’octubre del 1968 durant els Jocs de Mèxic. El reconeixement va entrar en vigor l’1 de novembre del 1968, cinc dies després del final dels Jocs. A partir d’aquell dia, el comitè olímpic de l’Alemanya de l’est passava a anomenar-se comitè olímpic de la RD Alemanya i podia tenir la seva pròpia bandera i himne. El juliol del 1969, el govern socialdemòcrata de Willy Brandt que estava desenvolupant la seva política d’obertura a l’est (Ostpolitik) va donar el vist-i-plau a que l’equip de l’Alemanya de l’est participés en les competicions internacionals amb bandera i himne propi. Curiosament, la seva estrena va ser en els Jocs del 1972, a Munic, a la RF Alemanya.
