L’altra història dels Jocs Olímpics (5)
Els Jocs dels exèrcits vencedors
Després de la Primera Guerra Mundial i abans de la represa dels Jocs es van fer a París unes proves per als membres dels exèrcits vencedors de la guerra
El COI els va ignorar en el seu moment, però el 1931 Coubertin va escriure a les seves memòries que havien estat “extremadament útils”
El COI va fer via a restablir les seves activitats un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Coubertin no s’havia estat quiet durant la Guerra. Tot i que oficialment no fos el president i que el comitè hagués anul·lat totes les reunions, el baró es va voler assegurar les seus dels Jocs dels propers anys: 1920 i 1924. Anvers, Budapest, Lió i diverses ciutats dels Estats Units havien mostrat la seva predisposició a acollir la represa dels Jocs després del final de la guerra. El COI es va retrobar del 5 al 8 d’abril del 1919 a Lausana. Tot just feia cinc mesos que s’havia acabat la guerra i encara no s’havia signat el Tractat de Versalles (29 juny 1919) . A Lausana es va decidir que els Jocs del 1920 es farien a Anvers, una de les ciutats que més havia patit la guerra.
Abans de la trobada d’Anvers del 1920 es va disputar una competició que no van ser uns Jocs Olímpics però que que van suposar la represa de l’activitat esportiva després de la conflagració mundial i que poden ser considerats com el primer cop en què es va fer servir el boicot en l’esport. Del 22 de juny al 6 de juliol del 1919 van tenir lloc a París els Jocs Interaliats. També anomenats olimpíades militars. La història d’aquesta competició comença el 15 d’octubre del 1918, unes setmanes abans de l’armistici, quan el director d’esports de l’associació cristiana americana YMCA, Elwood S. Brown va enviar a l’exèrcit dels Estats Units la proposta de fer una competició esportiva amb els soldats que estaven a Europa. Dels quatre suggeriments, l’exèrcit es va quedar amb el quart: fer una competició per als soldats dels exèrcits aliats que fossin “uns veritables jocs olímpics militars”. Els americans però, volien fer la seva al marge de les federacions internacionals i del COI i van decidir fer uns jocs per invitació: els participants haurien d’haver estat membres dels exèrcits d’alguna de les nacions aliades durant els 52 mesos que va durar la Gran Guerra. De passada, també eludien la diferenciació entre amateurs i professionals -tema sobre el qual hi havia grans diferències d’opinió entre el COI i els Estats Units-.
El 20 de novembre del 1918, una setmana després de la signatura de l’armistici, els jocs militars ja estaven en marxa. Divuit països van acceptar la invitació dels Estats Units i uns 1.500 esportistes van participar en una competició que va copiar el seu programa i va aplicar els reglaments que s’usaven en els Jocs Olímpics tot i que hi va afegir algunes proves que podríem anomenar “militars” com ara el llançament de granada i diverses modalitats de tir. Es van disputar 76 proves de 12 esports diferents (atletisme, bàsquet, beisbol, futbol, rem, boxa, esgrima, lluita, hípica, rugbi, golf i natació). El centre de la competició va ser l’estadi Pershing, del nom del general John J. Pershing, cap de les forces dels Estats Units a Europa, que es va començar a construir l’11 d’abril del 1919 i es va inaugurar el 22 de juny davant 90.000 espectadors. En un moment en què els obrers que el construïen van fer vaga, l’exèrcit hi va fer treballar 4.000 soldats americans i 300 de francesos. El pressupost inicial, de 450.00 francs va acabar sent de dos milions de francs. Esportivament parlant, els Estats Units es van emportar 43 medalles d’or, seguits de França (16). La Gran Bretanya va ser la gran absent de la competició, tot i que alguns soldats britànics hi van participar a títol personal. El nivell no va ser res de l’altra món -en atletisme i natació, en només dues proves el vencedor del 1919 va fer millor marca que el dels Jocs del 1920-, però campions en els Jocs Interaliats com l’atleta Charly Paddock i el nedador Norman Ross, repetirien un any després a Anvers.
Oficialment, aquests Jocs havien de servir per tenir ocupades les tropes dels exèrcit aliats mentre no es desmobilitzaven però en realitat van ser una demostració del potencial dels vencedors de la guerra, en especial dels Estats Units, que van ser els impulsors dels Jocs, tot i que es disputessin en territori francès. També es pot interpretar que el que volien els Estats Units era substituir els Jocs que no es van poder fer el 1916 i que s’havien d’haver disputat, recordem-ho, a Berlín.
Els Jocs Interaliats van tenir lloc en un moment de greu crisi de l’olimpisme. En el seu moment, el COI els va ignorar. No va ser fins l’any 1931, en les seves Memòries Olímpiques, quan el baró de Coubertin es va referir a aquests Jocs dels quals va dir que “havien estat extremadament útils” i que “van revelar, tal i com podíem esperar, que el valor muscular i l’empenta esportiva no estaven de baixa”. Ni en escrits anteriors, ni en les reunions del COI durant aquells anys no hi ha cap menció a aquests Jocs, segons l’investigador francès Thierry Terret, autor del llibre Les Jeux Interalliés de 1919. Terret situa aquest silenci del COI en la crisi que el moviment va viure a causa de la Gran Guerra, que el va deixar sense el seu gran aparador: els Jocs Olímpics. Terret conclou que “és difícil afirmar que les olimpíades militars van ser pensades com una alternativa als Jocs des de la seva concepció” i que “van ser un simple risc potencial per la institució olímpica en un moment en el qual vivia un període de desestabilització” i no “l’arma d’una estratègia conscient”.