L’altra història dels Jocs Olímpics (9)
La batalla per Berlín
Als Estats Units i a diversos països europeus hi va haver fortes campanyes a favor al boicot als Jocs que havien d’organitzar els nazis. La visita a Alemanya d’Avery Brundage, president del comitè olímpic dels Estats Units i futur president del COI, va ser clau per decantar la balança a favor d’anar als Jocs
Totes les garanties que els nazis van donar de que en els Jocs del 1936 es respectarien totes les regles olímpiques no va convèncer gairebé ningú excepte al COI. Als Estats Units no es descartava el boicot als Jocs. Fins i tot Avery Brundage, llavors president del comitè olímpic dels Estats Units i futur president del COI tenia dubtes. El 20 de desembre del 1933 es van enviar les invitacions als comitès olímpics d’arreu del món per participar en els Jocs de Berlín. El 29 de desembre van respondre afirmativament els dos primers països: Itàlia i Finlàndia.
El maig del 1934, el COI es va reunir a Atenes i es va tornar a demanar als membres alemanys si les garanties que havien donat les autoritats del seu país eren de confiança. Lewald i Von Halt van respondre que sí. Baillet-Latour, president del COI, va afirmar que li semblava que “els partits polítics hostils a l’Alemanya actual buscaven recolzar-se en l’olimpisme per activar els seus atacs”. El COI va quedar satisfet. El comitè dels Estats Units, no, i va acordar que no decidiria acceptar la invitació per anar als Jocs fins que Brundage no fes una visita d’inspecció a Alemanya. Brundage era un home de dretes amb unes clares simpaties per Alemanya i, sobretot, volia que els Jocs sobrevisquessin fos com fos. Per acabar-ho d’arreglar, Brundage va havia rebut una carta del suec Sigfried Edströem, company seu a la federació internacional d’atletisme i futur president del COI en la qual li deia, entre altres coses: “Fins i tot als Estats Units, arribarà un dia en què haureu d’aturar les activitats dels jueus. Són intel·ligents i sense escrúpols. Molts dels meus amics són jueus, no pot pensar, doncs, que estic en contra seu, però cal mantenir-los dintre d’uns límits”.
Brundage va arribar a Prússia el 13 de setembre del 1934. No parlava alemany. Per tant no podia tenir contacte directe amb la gent i s’havia de refiar dels intèrprets. El seu amic Von Halt i el màxim dirigent de l’esport Von Tschammer und Osten li van assegurar, un cop més, que no hi havia cap mena de discriminació cap als esportistes jueus que volien formar part de l’equip olímpic alemany i que es podien preparar en plenes condicions. Quan va tornar als Estats Units, Brundage va manifestar que pensava que les garanties que li havien donat els dirigents alemanys eren satisfactòries. L’endemà del retorn de Brundage, el 26 de setembre del 1934, el comitè dels Estats Units va decidir de forma unànime enviar el seu equip als Jocs de Berlín.
La decisió del comitè dels Estats Units d’anar a Berlín no va acabar, ni de bon tros, amb el moviment en contra dels Jocs. L’endemà mateix, el congressista per Nova York, Emmanuel Celler, un dels pesos pesants de la comunitat jueva de la ciutat, acusava Brundage d’haver prejutjat la situació que hi havia a Alemanya abans de marxar dels Estats Units i deia que els alemanys l’havien enganyat. Diversos membres de l’administració esportiva dels Estats Units van estar d’acord amb Celler i el mes de desembre es va acordar ajornar l’acceptació de la invitació alemanya per a ser els Jocs. Durant 1935 hi va haver una intensa campanya de boicot als Estats Units, Canadà, Gran Bretanya i França.
El filonazisme de Coubertin
I Coubertin? El pare dels Jocs moderns estava ja retirat i no interferia en res, tot i que es va deixar utilitzar pels nazis, cal pensar, vista la seva trajectòria, portat pel seu desig de salvar els Jocs a qualsevol preu. Una defensa, que de vegades va anar massa enllà. Com el 4 d’agost del 1935, en plena batalla a favor i en contra del boicot, quan Coubertin va fer un discurs en una ràdio de Ginebra on va donar arguments als defensors de la puresa de raça ària. Entre les coses que Coubertin va dir en aquell discurs hi havia aquestes: “Cisellant el seu cos per a l’exercici com ho faria un escultor d’una estàtua, l’atleta antic honorava els déus. Fent el mateix, l’atleta modern exalta la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera.” També va afegir: “L’olimpisme és una aristocràcia, una elit, però no cal dir-ho, una aristocràcia d’origen totalment igualitari ja que no és determinada per res més que per la superioritat corporal de l’individu i per les seves possibilitats musculars multiplicades fins a un cert grau per la seva voluntat d’entrenament”. Sobre la possibilitat que els Jocs de Berlín no es fessin, Coubertin va afirmar: “Els Jocs Olímpics s’han de fer i el seu ritme organitzat i mantingut perquè és d’això que depèn el futur i el lligam armoniós del passat al futur”. Potser Coubertin pensava, l’agost del 1935, que hi hauria guerra aviat perquè també va manifestar: “Jo admetria veure, en plena guerra, les armes interrompre els seus combats per celebrar jocs musculars lleials i cortesos.”
De jueus i comunistes
La lluita de Brundage en favor dels Jocs el va portar a escriure un pamflet de 16 planes en el qual repetia els arguments a favor de la separació de la política, l’esport i la religió i es preguntava si els esportistes americans havien de convertir-se en un màrtirs d’una causa que no era la seva. Segons ell, tot es reduïa a un conflicte entre jueus i nazis i els opositors a Hitler volien usar els Jocs com a arma política contra el govern. Brundage, fervent anticomunista, pensava que el boicot era cosa de jueus i comunistes. I era veritat que la majoria de jueus i de comunistes estaven pel boicot, però no només ells. Als Estats Units també estaven a favor fel boicot associacions catòliques i protestants, influents periodistes i els governadors de Nova York i de Massachusetts, entre d’altres. També exiliats alemanys cridaven al boicot. El març del 1935, un sondeig Gallup deia que un 43 per cent dels nord-americans estaven a favor de no anar als Jocs de Berlín. Jueus, aris. I els afro-americans? Ja llavors formaven una part important de l’equip dels Estats Units i encara que hi havia divisió d’opinions, la majoria dels diaris negres no volien que els seus esportistes perdessin la gran oportunitat de la seva vida d’intentar millorar la seva situació, que sense arribar a ser com la dels jueus a Alemanya, tampoc era igual a la que tenien els esportistes de raça blanca.
El successor de Brundage a la Unió Atlètica Amateur (AAU), el jutge Jeremiah T. Mahoney, va publicar el 1935 un pamflet titulat “Alemanya ha violat el codi olímpic” en el qual citava nombrosos casos de discriminació als esportistes jueus a Alemanya que el govern dels Estats Units coneixia de primera mà. El cònsol americà a Berlín, George Messerchmitt, que informava periòdicament de tot el que passava a Alemanya, va informar, el novembre del 1935, que Theodor Lewald li havia confessat que havia mentit quan havia assegurat a Brundage i al comitè olímpic dels Estats Units que no hi havia cap discriminació cap als esportistes jueus. La lluita de Mahoney el va portar a plantejar una votació sobre el boicot en la convenció de l’AAU que es va fer a Nova York el desembre del 1935. Mahoney volia que abans de decidir anar a Berlín s’investigués que estava passant realment a Alemanya. La moció va ser rebutjada per 58-55 i es va decidir enviar l’equip americà als Jocs d’hivern de Garmisch-Partenkirchen i als d’estiu de Berlín. La decisió dels Estats Units va arrossegar el Canadà.
A Europa, França era la capdavantera del boicot, però no des dels govern sinó des de mitjans esportius. Entre els que van estar pel boicot hi havia Jules Rimet, l’impulsor des de la FIFA de la copa del món de futbol. Ni tan sols l’arribada al govern del Front Popular encapçalat per Leon Blum va fer canviar la situació. L’altra Olimpíada, la que s’hauria d’haver fet a Barcelona el juliol del 1936 i que l’inici de la Guerra Civil espanyol va impedir portar a terme, es presentava com el contrapès als Jocs de Hitler. Blum va afavorir la presència francesa en un lloc i en l’altre.
Expulsat per no voler els nazis
Als Estats Units la batalla no s’havia acabat. El 1935, hi havia tres membres del COI que eren dels Estats Units. El general Charles H. Sherrill, William M. Garland i Ernst Lee Jahncke. El 27 de novembre del 1935 el New York Times va publicar una crida de Jancke a Baillet-Latour en la qual, després d’afirmar que els nazis havien violat totes les promeses fetes al COI, li deia al president de l’organisme que no desaprofités la ocasió de passar a la història dels Jocs Olímpics al costat de Coubertin i no de Hitler. El president del COI que el novembre del 1935 s’havia trobat amb Hitler es va indignar amb Jahncke el 13 de desembre del 1935 li va enviar una carta en la qual li va demanar que dimitís. Jahncke, que era membre del COI des del 1927, s’hi va negar.
El mes de febrer del 1936, a Garmisch-Partenkirchen, durant la 34a sessió, el president del COI va plantejar als seus col·legues les disputes que havia tingut amb el nord-americà. Els membres del COI van considerar que Jahncke havia vulnerat els estatuts de l’organització i traït els interessos del comitè i van demanar al president que els fes arribar a tots els textos que havien intercanviat a fi i efecte de poder prendre una decisió final en la trobada que farien a Berlín amb motius dels Jocs d’estiu. A la capital del Reich, el president del COI va comunicar a l’assemblea que Jahncke ni havia canviat de parer ni havia dimitit, tal i com ell mateix li havia demanat. Finalment, el COI, per 49 vots a favor, cap en contra i una abstenció (Garland) va decidir expulsar Jahncke de l’organisme. El seu loc el va ocupar Avery Brundage, que va veure així recompensats tots els ses esforços per evitar el boicot als Jocs. El juny del 1937, a Varsòvia, Brundage, en una carrera fulgurant dintre del COI, ja formava part del comitè executiu de l’organisme. Brundage, que seria president del COI del 1952 al 1972, era un gran amic d’Alemanya i va acabar els seus dies a Garmisch Partenkirchen, amb la seva segona dona, una cosina del ministre d’Afers Exteriors nazi, Joachim von Ribbentrop. El 1940 va ser president d’un comitè cívic que volia mantenir als Estats Units fora de la guerra que ja es lliurava a Europa.
Trenta-sis anys més tard, el 1972, just abans dels Jocs de Munic que van significar el seu adéu a la presidència del COI, Avery Brundage va publicar les seves memòries. Va dedicar 15 planes als Jocs de Berlín on va escriure coses com aquestes: “Encara que els Jocs Olímpics van ser dirigits i controlats completa i exclusivament pel COI, una organització neutral i apolítica, i Hitler i el govern alemany no tenien cap contacte oficial amb ell, els enemics de Hitler -i eren molts- van pensar que si podien arruïnar els Jocs pels quals aquest mostrava tant d’interès, seria un gran revés pels nazis que odiaven. Els no polítics Jocs Olímpics, dedicats a la promoció de l’amistat internacional i la bona voluntat, aviat es van trobar ficats innocentment enmig de la violenta i molt estesa lluita contra el nazisme”.
