L’altra història dels Jocs Olímpics (17)
Temps de revoltes
Els Jocs de Mèxic no es van escapar a l’esperit revolucionari del 1968 i van ser el gran aparador mundial per al Black Power.
Nou dies abans de la inauguració, una manifestació d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures va ser brutalment reprimida i van haver-hi centenars de morts
L’any 1968 quedarà marcat en la història per molts motius. També pels Jocs Olímpics que es van fer a Mèxic. La capital federal de Mèxic va ser la primera ciutat del Tercer Món que va ser triada per ser seu dels Jocs Olímpics. Ho va aconseguir l’octubre del 1963, en el seu tercer intent, en una dura lluita amb Detroit i Lió. La designació de Mèxic no va agradar a tothom, perquè la ciutat estava a més de 2.000 metres d’alçada i no se sabia com podia afectar això a la salut i el rendiment dels esportistes. Van haver-hi problemes -el recordista mundial dels 10.000 m, l’australià Ron Clarke, va acabar derrotat i amb una careta d’oxigen-, però l’alçada també va provocar rècords sensacionals en atletisme.
Els Jocs de Roma i els de Tòquio ja havien estat oferts per la televisió i les distàncies respecte als espectadors no només començaven a ser molt més curtes, sinó que havia nascut l’espectador que no havia d’anar a l’estadi per seguir les competicions, ja que ho feia des de casa seva. Els Jocs ja no eren només una competició esportiva, ni un lloc on recordar uns ideals cada cop més adulterats, ni un indret de confrontació pacífica entre dos blocs antagonistes, sinó que s’havien convertit en un gran esdeveniment mundial que tots els països volien per reforçar la seva presència internacional i per endegar transformacions internes de gran magnitud. Mèxic no en va ser una excepció. El diari Excelsior va titular “L’hora de Mèxic ha sonat” i El Universal Gráfico va escriure que el president de la república, Adolfo López Mateos, i l’alcalde de la ciutat havien assolit la categoria d’herois. Adolfo López Mateos, va ser nomenat pel seu successor president del comitè organitzador, tot i que no va arribar a veure els Jocs, ja que va morir el 1966.
A tot arreu
El 1968 va ser un any revolucionari, amb revoltes al Brasil, Alemanya, França, Mèxic i Txecoslovàquia i un increment considerable de l’oposició a la Guerra del Vietnam. A França, els carrers es van omplir de protestes, manifestacions i barricades. Primer van ser els estudiants i després s’hi van afegir els obrers en el que es va conèixer com el maig francès i que va acabar amb unes eleccions avançades el mes de juny en què el general De Gaulle va arrasar. A Praga, la primavera democràtica iniciada a l’abril amb la caiguda del govern comunista es va acabar el 20 d’agost amb l’entrada de les tropes del Pacte de Varsòvia a Praga, en una imatge molt semblant a la de Budapest el 1956. Als Estats Units, van ser assassinats Martin Luther King i Robert Kennedy i el poder negre era al carrer.
A Mèxic mateix, els mesos que van precedir la inauguració dels Jocs, justament el 12 d’octubre, aniversari del descobriment d’Amèrica, van ser molt moguts. Les tradicionals manifestacions per commemorar l’aniversari de la revolució cubana van ser durament reprimides per la policia i les posteriors protestes dels estudiants van encendre més l’espiral acció-reacció. La policia va ocupar els instituts del centre de la ciutat, els carrers es van omplir de barricades i el nombre de ferits i de detinguts augmentava dia rere dia.
Repressió
El president de Mèxic, Gustavo Díaz Ordaz, es va agafar els Jocs com a un bé suprem a preservar per la imatge del país de cara a l’exterior. Els organitzadors havien creat dos lemes per als seus Jocs: “Tot és possible en la pau” i “Comportat bé, mexicà, les olimpíades arriben”. Els estudiants, que reclamaven més democràcia, van manifestar que no anaven contra els Jocs, sinó contra l’ús que el govern en volia fer. Per això en algunes manifestacions es cridava “No volem olimpíada, volem revolució”. Finalment tot va acabar en una tragèdia. El 3 d’octubre, només nou dies abans de l’inici dels Jocs, una manifestació d’estudiants va ser durament reprimida a la plaça de les Tres Cultures, on s’havien aplegat més de 10.000 persones, i va acabar amb un balanç de 300 morts. L’italià Giulio Onesti en nom dels comitès olímpica nacionals, i el suís Thomas Keller, en nom de les federacions internacionals, van demanar a Avery Brundage la suspensió dels Jocs. Brundage va respondre, si fa no fa, el mateix que diria quatre anys més tard després de la matança de Munic: els Jocs havien de continuar.
Smith i Carlos
Els 16 dies de competició van continuar moguts. D’entrada, es va acabar la unió esportiva alemanya. La República Federal i la Democràtica van participar amb equips separats. L’equip dels Estats Units va arribar a Mèxic amb un problema latent. Alguns atletes donaven suport a les reivindicacions del Black Student Union (Sindicat d’Estudiants Negres): vet a Sud-àfrica, presència d’un entrenador negre a l’equip americà i rehabilitació de Muhammad Ali com a campió del món de boxa dels pesos pesants. A més, van avisar que farien el que podrien per donar la victòria al seu equip, però que si pujaven al podi protestarien contra la discriminació racial. Dit i fet. Primer, Jim Hines i Charlie Greene, primer i tercer en els 100 m, van refusar rebre les medalles de les mans del president del COI i, després, el plat fort: Tommie Smith i John Carlos, primer i tercer dels 200 m, van pujar al podi sense sabates, amb mitjons i, quan va sonar l’himne dels Estats Units, van aixecar un puny amb un guant negre i van acotar el cap. John Carlos es va defensar: “Quan guanyem, els blancs diuen que som americans, quan fallem, llavors som negres.”
El Comitè Olímpic dels Estats Units va minimitzar l’afer, però el COI , va ser impecable, va expulsar Smith i Carlos de la vila olímpica i va amenaçar l’USOC amb sancions. A les seves memòries, Brundage va escriure al respecte: “Un dia hi va haver una dèbil manifestació en el podi de la victòria per culpa de dos competidors negres dels Estats Units, que no van fer cas al fet que els Jocs Olímpics van ser un dels primers llocs on va rebre als negres en el terreny esportiu sense discriminació i on s’els va donar la oportunitat de ser jutjats pels seus propis mèrits. Però s’els va enviar ràpidament cap a casa i es va censurar al seu comitè per enviar competidors d’una mentalitat tan recargolada i amb tan poca estima pels principis olímpics i la dignitat dels Jocs, avisant-lo que si no podia controlar a tots els membres de la seva delegació seria destituït”. Un editorialista de France Soir va escriure que els atletes havien destruït la llegenda “de la gran fraternitat internacional de l’esport”. “Avui, les proves olímpiques alimenten el sentiment nacional i fins i tot el deliri nacionalista. L’esport ofereix un trampolí al xovinisme i al racisme. Els Jocs del 1968 són el reflex d’un món estripat per les passions, d’un món d’odi i de violència. I els absents, Sud-àfrica ha hagut de renunciar a enviar els seus atletes a Mèxic. La segregació, que és la seva llei, també la pateix. La Xina no té cap representant en els Jocs. Vuit-cents milions d’homes es tanquen rere les seves muralles. És tot això, amb el drama racial que sacseja els Estats Units, el que Tommie Smith i John Carlos, d’un sol cop, han revelat.”
L’expulsió d’Smith i Carlos va fer témer que, per solidaritat, la resta dels atletes negres de l’equip dels Estats Units es retiressin, igual que algunes delegacions africanes. Finalment, però, els amics de Smith i Carlos van respondre a la pista d’una manera plena de dignitat i d’impertinència. Lee Evans, Larry James i Ron Freeman van fer els tres primers en els 400 m, amb un nou rècord mundial per Evans. Al podi, tots tres portaven una boina negra i van aixecar el puny, però mirant com s’hissava la bandera amb les barreres i les estrelles. Evans va dir, després de la cerimònia, que el puny alçat era la seva manera de saludar el públic i que portava boina perquè plovia. La nota discordant entre els esportistes negres de l’equip dels Estats Units la va donar el boxejador George Foreman, que després de guanyar el títol dels pesos pesants va exhibir una bandera nord-americana en el ring per demostrar el seu suport al seu país.
