L’altra història dels Jocs Olímpics (1)
El naixement, a París
Pierre de Coubertin va impulsar la restauració dels Jocs Olímpics que s’havien disputat a l’antiga Grècia amb dos congressos a París.
Volia que l’esport ajudés a formar les noves elits que havien de regir el món i que França recuperés el seu paper de potència que havia perdut
El 6 d’abril del 1896 es va inaugurar a Atenes la primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna. Fins al 15 d’abril, 241 esportistes de 14 països diferents, tots homes, van competir en 43 proves de nou esports diferents. Aquell dia es va convertir finalment en realitat la dèria personal d’un aristòcrata francès, Pierre Fredy, baró de Coubertin que va barrejar moltes de les seves passions: l’hel·lenisme, l’esport, la pedagogia i la higiene per acabar ressuscitant quelcom que havia existit entre els anys 776 abans de Crist i 393 de la nostra era: els Jocs Olímpics.
A finals del segle XIX, Europa vivia un procés de grans canvis econòmics, socials i França, el país de Coubertin, ja no era la potencia que havia estat. L’objectiu del baró en impulsar els Jocs Olímpics era internacionalista, ja que pensava que l’esport podia contribuir a la regeneració i la pacificació de la joventut. També tenia però, un objectiu patriòtic, ja que Coubertin volia contribuir al renaixement físic de la raça gal·la que ajudés a tornar a França el seu lloc perdut després de la desfeta contra Alemanya el 1870, d’àrbitre de nacions i de restauradora del dret internacional. L’humanista francès creia que havia estat la major preparació física de l’exercit alemany el que havia provocat la derrota francesa en el camp de batalla. Coubertin veu en l’esport una manera de formar les noves elits que havien de regir el món. El seu projecte era pacifista, humanista, internacionalista, però també elitista, colonialista, misogin i en certa manera fins i tot racista, ja que és un ferm defensor del colonialisme i pensa que l’esport, dirigit per l’home blanc, és un instrument de civilització.
1892 i 1894
La reinvenció dels Jocs Olímpics va tenir dues dates claus, el 1892 i el 1894. El novembre del 1892, en la trobada de la Unió de Societats Franceses d’Esports Atlètics (USFSA) Coubertin va fer el discurs de cloenda en què va proposar el restabliment dels Jocs Olímpics. El juny del 1894, es va fer a París el “Congrés internacional de París per a l’estudi de qüestions sobre l’amateurisme i el restabliment dels Jocs Olímpics”.
Els diferents autors no es posen d’acord sobre el que Coubertin volia fer en la trobada del 1892. La història oficial manté que Coubertin ho tenia tot ben planificat. En les seves Memòries Olímpiques, editades el 1931, Coubertin afirma: “La meva exposició havia decidit acabar-la de forma sensacional amb l’anunci de la resolució per convocar el restabliment dels Jocs Olímpics.” L’any 1994 es va publicar a Lausana, sota el títol de “Manifeste olympique”, el manuscrit que Coubertin va escriure per al discurs que va fer el novembre del 1892, amb el qual acabaria convocant el congrés del 1894. Segons aquell text, Coubertin no tenia previst proposar allà mateix el restabliment dels Jocs Olímpics, sinó que el que pretenia era fer una crida al desenvolupament de les associacions atlètiques escolars i als seus lligams amb la Universitat. A l’hora de la veritat, hauria canviat les seves intencions. En tot cas, el cert és que l’aristòcrata francès va proposar “el restabliment dels Jocs Olímpics, sobre les bases i en les condicions d’acord a la vida moderna”. En les Memòries, Coubertin fa esment al que va passar quan va proposar el restabliment dels Jocs: “Naturalment, jo ho havia previst tot, excepte el que va passar. Oposició? Protestes? Ironia? Fins i tot indiferència? Hi van haver aplaudiments, es va aprovar, em van desitjar un gran èxit, però ningú no havia entès res. Va ser l’inici d’una incomprensió total, absoluta. I hauria de durar molt de temps”.
El congrés per al restabliment dels Jocs Olímpics va tenir lloc a la Universitat de la Sorbona, a París, del 16 al 24 de juny del 1894. Coubertin va enviar invitacions a clubs i responsables esportius, universitats, pedagogs i polítics d’arreu del món. Finalment hi van participar persones de tretze països diferents -França, Anglaterra, els Estats Units, Rússia, Grècia, Austràlia, Itàlia, els Paisoss Baixos, Espanya, Bohèmia, Hongria, Suècia i Bèlgica-. No es va tractar de representacions oficials, sinó que tothom hi va anar a títol particular. De l’Estat espanyol hi van assistir tres professors de la Universitat d’Oviedo. De Catalunya ningú va respondre a la invitació de Coubertin.
Crida als governs
En el seu discurs, Coubertin va parlar de l’esperit d’Olímpia, d’esport, de pedagogia, però també de les arts poètiques i líriques. Creia fermament que els Jocs Olímpics no havien de ser només una competició esportiva, que no havien de ser uns campionats del món -que en alguns, pocs, esports ja existien- sinó que també havien d’ajudar a la fraternitat entre els pobles. No obstant això, Coubertin també va fer una crida als governs i en la norma 14 del reglament que havia de regir en els Jocs i que es aprovar es deia: “Els Jocs no poden tenir èxit més que amb el suport dels governs, que el comitè internacional faci tot el que sigui necessari a prop dels poders públics per assegurar la seva participació oficial”. Fer una crida a que els Estats donessin suport a la seva iniciativa no va impedir però, que Coubertin proclamés al mateix temps que l’olimpisme havia d’estar al marge de la política. Una proclama que, encara avui, mantenen els dirigents olímpics, tot i que la història està plena de fets que la contradiuen.
El congrés del 1894 va debatre molt sobre l’amateurisme, la relació de l’activitat física i de l’esport amb l’ensenyament i la higiene, però poc sobre el restabliment dels Jocs Olímpics, però Coubertin va acabar aconseguint el seu propòsit i que s’aprovés tant la restauració dels Jocs com la creació d’un comitè internacional encarregat de gestionar-los. Una altra historia va ser posar-se d’acord sobre quan i com havia de començar tot.
En un article publicat en la Revue de Paris del 15 de juny del 1894, just abans del congrés, Coubertin havia exposat el seu projecte: tenia previst que París i l’Exposició Universal del 1900 fossin el punt d’inici dels Jocs Olímpics. Però els representants del poderós Polo Club de Paris, anglòfils, volien que els primers Jocs es fessin a Londres. La discussió va acabar en una tercera via: Atenes. Coubertin va haver de superar els seus dubtes sobre la capacitat de Grècia d’organitzar l’esdeveniment i va convèncer un grec resident a París, Demetrios Vikelas, que presentés la candidatura d’Atenes per als primers Jocs, que es farien el 1896. Finalment, el congrés va acordar que els primers Jocs es farien el 1896 a Atenes, els segons el 1900 a París i a partir de llavors cada quatre anys en altres ciutats del món. També es va aprovar que el president del COI havia de ser del país que organitzava els Jocs i Vikelas va se nomenat primer president del Comitè Olímpic Internacional -de fet no es diria així fins al 1901-. El restabliment dels Jocs no es va fer en un bon moment. L’acord va tenir lloc el 23 de juny del 1894. L’endemà, el president de la República francesa, Sadi Carnot va patir un atemptat de resultes del qual va morir el dia després. A França tenien altres preocupacions en aquell moment.
