L’altra història dels Jocs Olímpics (13)
El telegrama soviètic
La Unió Soviètica va demanar al COI el seu reconeixement mitjançant un telegrama l’abril del 1951.
Per aconseguir la presència de l’URSS a Hèlsinki, el COI va haver d’acceptar dues viles olímpiques, una per occidentals i una per esportistes de les repúbliques populars de l’est d’Europa
“Estimats senyors, us informem que un comitè olímpic ha estat creat a l’URSS. Aquest comitè olímpic ha examinat les regles del COI i declara que les accepta. El Comitè Olímpic de la URSS demana ser admès en el si del COI”. Aquest telegrama que es va rebre a la seu del COI a Lausana el 23 d’abril del 1951 va donar una nova dimensió a l’olimpisme i va ser l’inici d’una nova era en l’esport. Esportivament parlant, la Unió Soviètica havia acabat el pelegrinatge que havia començat amb la Revolució d’Octubre i decidia que l’esport i els Jocs Olímpics, fins llavors cosa de burgesos, imperialistes i capitalistes, s’hauria de fer amb la seva presència. Declaracions com la que deia que el principal objectiu dels Jocs Olímpics era “distreure els treballadors de la lluita de classes entrenant-los per a noves guerres imperialistes”, quedaven enrere. La Guerra Freda estava en marxa -Corea, Indoxina, Proper Orient, Berlín, OTAN, Pacte de Varsòvia, primera prova nuclear soviètica- i els observadors es van preguntar si el que pretenien els soviètics era transportar-la fins als estadis o fer un pas cap a la distensió. El pas del temps va fer palès que l’objectiu dels soviètics era el mateix que en altres camps: demostrar la superioritat del seu sistema esportiu respecte el d’occident igual que ho pretenia fer en els terrenys polític, econòmic i social. Exactament el mateix que els Estats Units, però des de l’altra banda de l’espectre ideològic.
Que els Jocs del 1952 es fessin a Finlàndia, un país al qual l’URSS considerava com un exemple de que les relacions entre dues visions del món tant diferents podien ser possibles, també va ajudar. La inesperada petició soviètica va tenir una ràpida resposta i el 7 de maig del 1951 en la 45a sessió que va fer a Viena, el COI va acceptar la candidatura del comitè de l’URSS per 31 vots a favor i 3 en contra. També es va acceptar que el president del comitè soviètic, Konstantin Andrianov, fos membre del COI. El soviètics van anar per feina. L’any següent ja tindrien un segon membre en el COI. L’arribada de l’URSS al Moviment Olímpic va estar plena de referències a l’ús de l’esport per a promoure la pau en el món.
Els comitès de la RF Alemanya, de Nigèria i de Hong Kong també van ser reconeguts el 1951, però no el de la RD Alemanya ni el d’Israel, que ho va intentar per tercer cop. El Japó també hi va participar. Aquest cop el càstig als perdedors de la guerra va ser de només uns Jocs Olímpics (1948), no de dos com en la Primera Guerra Mundial (1920 i 1924). És clar que sempre hi ha qui veu les coses d’una altra manera. L’any 1954, en un article publicat en el butlletí del COI en el qual es feia balanç dels 60 anys de l’olimpisme, un historiador suís del COI va escriure que els atletes de les nacions centrals es van “abstenir” de participar en els Jocs fins el 1928 i que el mateix va passar després de la Segona Guerra Mundial, quan els atletes alemanys van “renunciar” a anar als Jocs de Londres del 1948.
Comença la gran rivalitat
La incorporació de l’URSS als Jocs els va rellançar, però també va afegir un nou focus d’atenció. El 1952, el New York Times reconeixia que la presència soviètica havia “augmentat considerablement l’interès mundial per aquests Jocs”, però que al mateix temps havia fet “inevitable que la rivalitat entre els dos països sigui el centre d’atenció durant els Jocs”. I és que si els soviètics anaven a totes, als Estats Units l’arribada del gran rival també va ser productiva. Als Estats Units, el comitè olímpic no rebia ajuda directe del govern, sinó que quan arribava la hora de preparar els Jocs feia una crida a nivell nacional per aconseguir aportacions privades per a preparar l’equip i fer front a les despeses de participació. En la crida per als Jocs del 1952, l’USOC va llançar l’eslògan: “Rússia derrotarà els Estats Units” i va fer la següent argumentació: “Una victòria russa donaria una arma de propaganda potent al comunisme en quant a les seves paraules sobre la feblesa i el declivi de democràcies com la nostra. El govern rus finança totalment les despeses de l’equip. Les instruccions són que han de guanyar a qualsevol preu. Nosaltres no podem guanyar amb la meitat d’un equip... la seva eficàcia només depèn de tu”.
Transigir
Per aconseguir la presència de l’URSS en els Jocs d’Hèlsinki el COI va haver de tornar a cedir a pressions: la vila olímpica, en teoria un lloc d’intercanvi i convivència entre els esportistes d’arreu del món, es va dividir en dues. Els esportistes occidentals en una banda, a Kapyla, en el centre d’Hèlsinki i els soviètics, polonesos, hongaresos, búlgars, txecs i romanesos, en una altra, a la citat universitària d’Otaniemi, a 10 quilòmetres del centre, per tal d’evitar contaminacions. A més, els soviètics van imposar que a la seva residència hi havia d’haver un retrat gegant de Stalin. L’URSS va arribar a estudiar la possibilitat d’enviar cada dia per avió, des de Leningrad a Hèlsinki, els atletes que havien de competir. La gran preocupació, a més de guanyar medalles, era evitar la fugida de qualsevol atleta cap a l’oest, tal i com havia passat en els equips d’alguna de les democràcies populars europees en els Jocs del 1948. La relació entre els esportistes soviètics i els dels occidentals, van ser molt correctes en aquesta primera trobada segons les cròniques periodístiques. Uns i altres van descobrir que els rivals non eren tant dolents com els deien. L’URSS va guanyar 22 títols i un total de 71 medalles. La Guerra Freda en l’esport amb els Estats Units -40 títols i 76 medalles- havia començat. La taula de medalles final dels Jocs es va convertir en un element del nivell de les collites agrícoles, la producció industrial o el llançament de satèl·lits. A veure qui en n’aconseguia més. A Melbourne, l’URSS ja va guanyar més medalles que els Estats Units (98 a 74, 37 a 32 d’or), domini que es repetiria a Roma (103 a 71, 43 a 34 d’or). A Tòquio els soviètics van guanyar més medalles, 96 a 90, però els americans en van aconseguir més d’or (36 a 30). A Mèxic els Estats Units van dominar amb 107 medalles, 45 d’or per 91 dels soviètics amb 29 d’or). A Munic l’URSS recuperaria la iniciativa, que mantindria tant en total de medalles com en títols fins a la seva última aparició a Seül -tret del 1984, quan no va anar als Jocs-. El 1976 i el 1988, a més, la RDA es va col·locar segona en la llista de medalles. El president del Consell Suprem de la Cultura Física de l’URSS en els anys de la postguerra, Nikolai Romanov, va explicar en les seves memòries que abans d’obtenir el permís per anar a una competició li havia de garantir a Stalin que aconseguirien la victòria. Per això l’URSS no va intentar participar en els Jocs del 1948, encara no estaven preparats per fer front als Estats Units.
Durant els Jocs d’Hèlsinki hi va haver relleu al capdavant del COI. Sigfried Edstroem havia complert el mandat i no volia continuar. Calia buscar un nou president. La comissió executiva, de forma unànime, va proposar Avery Brundage i el príncep Axel de Dinamarca va proposar l’anglès Lord Burghley perquè considerava que el president havia de viure a Europa. El soviètic Andrianov li va donar suport i va demanar que la votació fos secreta. Brundage va derrotar Lord Burghley per 30 a 17. Edstroem va ser nomenat president honorari. Un mes després, en el discurs d’acceptació del càrrec que va fer a Lausana el 14 d’agost, el nou president, portat per la eufòria va dir, referint-se a l’olimpisme, que “mai en el curs de la història s’havia vist un fenomen semblant” i que “les grans religions no s’havien propagat mai tant ràpidament ni tant lluny.
